Perdre i trobar

Sovint anem a llibreries. És una mena d’afició familiar. En coneixem força (a Mataró és fàcil perquè n’hi ha poques) però a Barcelona n’hi ha unes quantes que tenim clissades i, de tant en tant, ens hi deixem caure. Hi ha les que tenen una mica de tot i m’atabalen perquè habitualment són força desordenades i sorolloses. Normalment aquestes són cèntriques i hi ha un públic molt variat. Després hi ha les especialitzades, les dels barris, les petites. Una de les meves preferides és la Laie de prop d’Urquinaona. És petita però sempre hi ha novetats interessants, clàssics molt ben escollits i m’agrada especialment per les obres de poesia i teatre que s’hi poden trobar. Ara fa temps que no hi vaig però el que més m’agrada és triar i remenar, comprar un llibre i acabar sopant al restaurant que hi ha al pis de dalt. No ho puc evitar, sempre relaciono les coses que m’agraden amb algun aspecte gastronòmic. Cada llibreria és diferent i té una personalitat pròpia, sobretot les llibreries estrangeres. En recordo especialment dues: una al barri del Marais, a París i una altra de Como. A totes dues hi vaig acabar comprant un conte per a la Clara. I això m’ha fet pensar que per a nosaltres totes les llibreries  tenen en comú el títol del post: quan hi entrem ens perdem tot seguit, cadascú de nosaltres va a la seva, com si no ens coneguéssim. El primer que en té prou (normalment sóc jo) va a la recerca de la resta de membres de la família. Com que els conec els gustos, m’és força fàcil trobar-los.

Postals de Nadal (3)

(…)
la vida és un naufragi

en un got de vi blanc,

l’amor és caure al toll
i trobar-hi l’amor.

 

Enric Casasses

Les alforges de Júpiter o les botes malastrugues

Hi ha dies que desitjaries haver-te quedat al llit. Avui ha estat un d’aquells dies: encara no eren tres quarts de vuit del matí quan he notat que caminava de manera estranya… m’ha saltat el taló de la bota nova que em vaig comprar dissabte. He arribat a escola semblant un pirata amb pota de fusta. Sembla mentida que un detall tan insignificant pugui alterar la marxa normal del dia, però així ha estat. Tenia força plans per a la segona hora del matí però els he hagut d’ajornar per anar a fer una guàrdia. Després d’esmorzar, he fet una altra classe i he pensat que a la cinquena hora podria fer el que tenia previst fer a la segona. Però NO, he hagut de fer una altra guàrdia.  I, oh, sorpresa! he conegut un poeta. Això no passa cada dia i he comprovat que el matí es redreçava quan he vist una persona  amb inquietuds literàries que feia un TdR ideal sobre poesia. No sé ben bé com, però en cinc minuts he notat que parlàvem amb el mateix codi. Això que acabo de dir sembla evident, però no ho és gens. Cada vegada més, percebo que no connecto amb la gent del meu voltant. No sé si em faig gran o menys pacient, però sento que la meva manera de pensar i de veure el món és insòlita perquè gairebé ningú no la comparteix. Al que anava! Trobar un alumne amb tals inquietuds m’ha retornat l’optimisme. (Potser també hi ha ajudat que entremig m’han fet arribar un altre parell de botes de casa!) En fi, he fet la sisena classe del matí, he anat a dinar i he tornat a fer la setena. La darrera classe del dilluns és de llatí de quart i no sé com ens ho maneguem tots plegats (els alumnes i jo) que ens ho acabem passant molt bé. Avui hem traduït un text que parlava de Júpiter que dóna dues alforges als homes: la dels vicis propis i la dels aliens i que sempre som capaços de veure els defectes dels altres abans que els nostres. Això ens passa perquè els nostres els portem en una alforja a l’esquena i els dels altres els portem en una alforja al pit. Com allò de la biga i l’ull veí… en Marc m’ha dit que li agradava molt la història i al final m’ha fet saber que el seu pare estudiava amb el meu germà a l’institut. Això m’ha fet pensar que el temps corre i corre i que el fills d’antics companys ja tenen setze anys, l’edat que jo tenia quan el meu germà era company del pare del Marc. Per acabar el conte d’avui només us diré que he trobat la sabata. No me l’ha portada cap príncep, l’he anada a canviar a la sabateria i quan ja enfilava el carrer de casa he trobat la Roser, la professora que va fer que jo estudiés filologia. Hem parlat una estona de cent coses diferents i la conversa m’ha servit per tancar molts fronts que havia obert al llarg del dia. He conclòs que hi ha gent que pensa i parla amb un codi semblant al meu i, en acabat, m’he alegrat molt de viure el dia que he viscut. (Incloses les guàrdies!)

Gall negre

Aquest post l’hauria d’haver publicat ahir, però la trobada amb la Viki el va desplaçar. Feia almenys vint anys que el meu pare em repetia més o menys cada any que li agradaria comprar un gall negre del Penedès per Nadal. Cada any dèiem que aquell seria l’escollit i que, quan arribés la fira del gall, hi aniríem. Però sempre, per un nap o per una col, no ho fèiem i acabàvem comprant el pollastre a plaça. Aquest any però, no ens ho hem pensat gens i això és el que té no pensar gens: et trobes a les nou d’un matí de dissabte força fred i molt ventós anant cap al Penedès disposada a comprar un gall o, com a mínim, veure com el compren. Hi hem arribat, hem passejat, hem vist galls de tot tipus. La raça penedesenca comprèn diverses varietats que són: l’aperdiuada, la barrada, la blat i la negra. També hi havia ànecs, galls dindi, perdius, coloms… en fi, el festival de la ploma! Tot i que a mi no m’agraden les aus, he de reconèixer que els exemplars que s’hi veien eren magnífics, amb un plomatge ben bonic. En Jaume m’ha dit que són descendents directes dels antics dinosaures… i si no us ho creieu, fixeu-vos amb l’exemplar de gall negre que vaig fotografiar. La seva cara, paga!

Viki

Una d’aquelles casualitats genials. Aquest matí érem a Vilafranca disposats a comprar un gall. Abans d’arribar al recinte firal, hem pujat per una avinguda plena de paradetes artesanes. Davant d’una de les paradetes hi havia un gos negre preciós amb els ulls de color diferent, un de blau i un de canyella. He cridat l’atenció a la Clara perquè s’hi fixés quan he sentit una veu que em deia: “-Marta!” M’he girat ben sorpresa i he vist la Viki, la meva cosina o, dit d’altra manera, la Puigventós més aventurera. La Viki és una gran viatgera i ha voltat per tot el món. De tant en tant viatja a Madagascar i al Nepal i compra teixits preciosos amb els que confecciona vestits, camises, jaquetes. Avui era a Vilafranca i aquesta coincidència ha fet que ens trobéssim després de força temps sense veure’ns. La gran afortunada d’aquesta feliç coincidència ha estat la Clara que ha tornat a Mataró amb un magnífic abric fet amb una colorista tela de Madagascar, folrat amb un gustós teixit nepalí i dissenyat amb gran originalitat per la meva cosina. Aquesta ha estat una trobada ben feliç!

Rellotge tou

Tarda de vent fort, fortíssim. Hi ha hagut un moment que un raig de sol ha entrat per la finestra de la meva habitació travessant els núvols i m’ha semblat que estava contemplant un quadre del Renaixement. Després he anat a buscar la Clara que portava sota el braç un magnífic rellotge tou que ha fet a l’escola. Tarda de colors i de vent fort, fortíssim.

Postals de Nadal (2)

Avui he entrat a treballar a les vuit del matí i he sortit a les set de la tarda. Ahir també. Dos dies maratonians que et deixen baldada. Quan he sortit de la feina tenia massa coses al cap i només veia graelles i notes i avaluacions. He decidit anar cap a casa fent un petit tomb a veure si pel camí aconseguia escampar la boira  i de pas se m’afluixava la pressió que sentia al mig del front. He entrat a la meva floristeria preciosa i he buscat una postal de Nadal. He respirat a fons les aromes que desprenien les plantes i m’he sentit notablement millor. El post d’avui no té més.

Ara m’has matat!

Aquesta és una expressió que fem servir quan un comentari ens sorprèn vivament. També quan ens pregunten una cosa que no sabem i que a més ens sona a música celestial. El primer “m’has matat” pot estar dit amb cert dolor, en canvi, el segon és més fruit del desconcert que provoca la pròpia ignorància davant d’una pregunta que se’ns fa directament. Quan una persona que creus conèixer bé, amb qui tens certa complicitat i, fins i tot, amistat i afecte et diu de bones a primeres, en to distès, que només teniu en comú una cosa i que aquesta cosa és, per posar un exemple fàcil, una manera d’entendre la vida que potser comparteix mitja humanitat, penses: “ara m’has matat!” Es podria substituir aquesta expressió per una altra: “m’acabes d’enfonsar en la misèria”. Avui m’ha passat això. Segons la persona (que jo considerava propera i amiga) només tenim una cosa en comú i aquesta cosa comuna és tan genèrica, que fa plorar i tot pensar com ens deuen veure els altres. Encara que soni tòpic i que tothom ho digui, a mi mai m’ha importat massa, per no dir gens, el que pensen els altres de mi. I en aquest “altres” hi incloc la gent que no m’importa gens. Contràriament, sempre m’ha preocupat excessivament (ara que vaig per vella ja no tant) el que pensa la gent que sí que m’importa. Per això, quan algú que valores i aprecies et diu “només tenim una cosa en comú” t’assalten diverses sensacions. La primera: sóc cega, limitada o patològicament optimista (aquesta la penses enfonsada en la misèria quan encara ressonen a les orelles les teves pròpies paraules “m’has matat”). La segona: aquesta persona no et coneix en absolut i pensa que ets una hippie naïf caiguda del cel. Tercera: (amb dubtes i remordiments) no serà que tu, Marta, no coneixes en absolut la persona amiga que és capaç de dir-te el què t’acaba de dir? Hi reflexionaré quan acabi de sopar. Amb la panxa plena la vida es veu més dolça.

En blanc

A vegades m’agradaria deixar la ment en blanc i no pensar res. Jo tenia entès que era impossible, que sempre estem pensant alguna cosa. No fa massa, però, vaig llegir un article que deia que era possible deixar la ment en blanc i que a més era sa i recomanable fer-ho de tant en tant. Quan era petita ja m’amoïnava aquesta qüestió i pensava que tenir la ment en blanc devia assemblar-se al que m’explicaven sobre els budistes i l’assoliment del nirvana o, també, al que li passava a santa Teresa en el moment de les seves levitacions. Ara no ho tinc clar. L’únic que tinc clar és que no sé deixar la ment en blanc. El meu cap sempre bull i a vegades fins i tot fa sorollet d’engranatges “rrrrrrrrrrrrrr”, el mateix sorollet que sentia quan era molt més jove després d’una nit de marxa en un local sorollós i ple de fum. Avui m’ha tocat fer una guàrdia a un grup que no tenia feina per fer. Anaven comentant les seves coses amb un murmuri suau que m’ha semblat hipnotitzador. He aixecat el cap de la meva feina i quan me’ls he mirat, m’ha semblat que no pensava res. El sorollet però que emetien amb les seves converses “rrrrrrrrrrrrrrrr” ha impedit que la meva ment assolís el blanc que per un moment m’ha semblat acariciar amb la punta dels dits.

Postals de Nadal (1)

Dues portes de ferro rovellat amb tot de bombetes enganxades a la superfície. La porta de l’esquerra és la del lavabo d’homes i la de la dreta la del de dones. Estrictament aquesta foto no correspon a una decoració nadalenca, però trobo que ho sembla i, fins i tot, penso que si haguessin volgut donar-li un toc nadalenc no els hauria sortit tan bé. En el cas que no hagués enviat ja fa dies les meves postals, jo ara enviaria aquesta foto com a portada de la meva felicitació amb els millors desitjos escrits a la part de dins.