Daily Archives: 19 Desembre 2011

Les alforges de Júpiter o les botes malastrugues

Hi ha dies que desitjaries haver-te quedat al llit. Avui ha estat un d’aquells dies: encara no eren tres quarts de vuit del matí quan he notat que caminava de manera estranya… m’ha saltat el taló de la bota nova que em vaig comprar dissabte. He arribat a escola semblant un pirata amb pota de fusta. Sembla mentida que un detall tan insignificant pugui alterar la marxa normal del dia, però així ha estat. Tenia força plans per a la segona hora del matí però els he hagut d’ajornar per anar a fer una guàrdia. Després d’esmorzar, he fet una altra classe i he pensat que a la cinquena hora podria fer el que tenia previst fer a la segona. Però NO, he hagut de fer una altra guàrdia.  I, oh, sorpresa! he conegut un poeta. Això no passa cada dia i he comprovat que el matí es redreçava quan he vist una persona  amb inquietuds literàries que feia un TdR ideal sobre poesia. No sé ben bé com, però en cinc minuts he notat que parlàvem amb el mateix codi. Això que acabo de dir sembla evident, però no ho és gens. Cada vegada més, percebo que no connecto amb la gent del meu voltant. No sé si em faig gran o menys pacient, però sento que la meva manera de pensar i de veure el món és insòlita perquè gairebé ningú no la comparteix. Al que anava! Trobar un alumne amb tals inquietuds m’ha retornat l’optimisme. (Potser també hi ha ajudat que entremig m’han fet arribar un altre parell de botes de casa!) En fi, he fet la sisena classe del matí, he anat a dinar i he tornat a fer la setena. La darrera classe del dilluns és de llatí de quart i no sé com ens ho maneguem tots plegats (els alumnes i jo) que ens ho acabem passant molt bé. Avui hem traduït un text que parlava de Júpiter que dóna dues alforges als homes: la dels vicis propis i la dels aliens i que sempre som capaços de veure els defectes dels altres abans que els nostres. Això ens passa perquè els nostres els portem en una alforja a l’esquena i els dels altres els portem en una alforja al pit. Com allò de la biga i l’ull veí… en Marc m’ha dit que li agradava molt la història i al final m’ha fet saber que el seu pare estudiava amb el meu germà a l’institut. Això m’ha fet pensar que el temps corre i corre i que el fills d’antics companys ja tenen setze anys, l’edat que jo tenia quan el meu germà era company del pare del Marc. Per acabar el conte d’avui només us diré que he trobat la sabata. No me l’ha portada cap príncep, l’he anada a canviar a la sabateria i quan ja enfilava el carrer de casa he trobat la Roser, la professora que va fer que jo estudiés filologia. Hem parlat una estona de cent coses diferents i la conversa m’ha servit per tancar molts fronts que havia obert al llarg del dia. He conclòs que hi ha gent que pensa i parla amb un codi semblant al meu i, en acabat, m’he alegrat molt de viure el dia que he viscut. (Incloses les guàrdies!)