Adéu!

Aquest és l’útim post. El bloc ha estat una mena d’exercici de constància per a mi mateixa. Jo que no en sóc gens de constant, m’ha servit per disciplinar-me, almenys en un aspecte. Escriure cada dia no és fàcil i hi ha hagut moments que he suat tinta per penjar el post del dia. Les principals dificultats han estat la manca d’idea o de foto a l’arribar tard a casa, després d’un dia dur de feina; la dificultat de penjar un post quan era de vacances, quan era fora de Mataró, quan era al cinema o al teatre i arribava a frec de les dotze corrent com una Ventafocs a punt de perdre la sabata (a vegades passades les dotze…); problemes de connexió amb internet; darrerament fallades del propi wordpress que m’ho ha posat força difícil a l’hora de penjar fotos i m’ha deixat esperant estones i estones manta vegades… En fi, aquestes han estat les dificultats! Després m’ha agradat molt escriure de manera sistemàtica i m’ha servit per crear textos a mi que em passo la vida corregint els que han creat els altres. Però sobretot, el que m’ha agradat més han estat els vostres comentaris: tant els que heu escrit només una vegada com els que heu estat assidus. Els guanyadors, l’Olga i en Jaume que heu ajudat a millorar (el cent per cent) el que jo feia i que m’heu fet riure i rumiar molta estona. Els que heu llegit religiosament el meu post i m’heu fet saber dia sí i dia també que us ha agradat i que us hi havíeu enganxat (oi Nerea, Paola, Eva, M. Antònia, Patruns, Glòria?) El sector masculí, més discret i contingut, però amb aportacions valuoses (oi Ismael, Xavi, Joan, Jaume (d’Altafulla), Sergi, Sebas, Oriol i Toni?) També l’Ariadna, l’Ari, l’Isa, la Dolors, l’Anna O, la Judith, la M. Àngels, l’Olguins… Els que l’heu conegut fa dos dies i els que em seguiu des del començament. Els que no sé qui sou! Que jo sàpiga només he dit a unes quinze persones que tenia bloc i hi hagut dies que he tingut més de cent seixanta visites. Ei, que tampoc és el més habitual, la mitjana ha estat de trenta visites diàries! En fi, que estic contenta de la feina, de la vostra col·laboració i de les vostres visites. Gràcies, de veritat. S’abaixa el teló… Muak!

Treballant, treballant molt…

Avui visita dels meus oncles. Matí atrafegat preparant menjars que no siguin massa contundents però que facin festa. Sembla fàcil, oi? Doncs, no. No ho és gens! Sort que de moment no són puntuals i m’he permès un repòs tot aprofitant el magnífic sol d’avui.

 

Miró, Cornèlia (sense accent?), Lola i més

Hi ha dies que els altres tenen bons propòsits i les coses molt clares del que s’ha de fer. Avui ha estat un d’aquells dies. Hi havia una sortida pendent amb la Lola i ella només em va dir per telèfon que m’esperaria a l’estació de tren de plaça Catalunya a les onze i set. El tren s’ha comportat i jo a les onze i set era a plaça Catalunya. A partir d’aquí m’he deixat portar. La primera parada i fonda després d’un curt trajecte en metro ha estat la Fundació Miró. L’hora llarga de cua s’ha fet molt curta explicant-nos batalletes sota el solet del matí. La visita realment ha estat espectacular, només us puc dir que hi aneu si no ho heu fet encara. Cansades però satisfetes hem anat cap al centre i allà hem anat a un restaurant anomenat Cornelia (diria que sense accent) on he tingut el plaer de ser convidada per la tossuda de la meva amiga. Un lloc maquíssim amb un menjar deliciós que ha fet que ens aixequéssim de la taula a les cinc de la tarda. M’ha recordat una sobretaula nadalenca. Hem passejat per gaudir de la tarda i el dia s’ha escolat una altra vegada com un sospir. Això sí, els símbols Mironians ben presents: l’escala, els productes de l’hort i una caixa de cartró amb un estel i un desig a dins. Moltes gràcies pel dia que m’has regalat!

Catifa de fulles vermelloses

Aquest matí he fet una passejada de quatre hores amb la bici. A part de sentir un lleu crec crec al genoll cada vegada que em bellugo, ho porto prou bé. Demà ja serà una altra història. De totes maneres (possibles conseqüències a part) l’excursió ha estat fantàstica i el bosc regalava els seus millors colors de tardor i d’hivern alhora. Tot el camí fins arribar a dalt la carena era humit i assolellat. Després et trobes la magnífica vista del mar i avui, que el dia tornava a ser radiant, l’espectacle de llum ha estat únic. Quan ja he deixat enrere la font del Malpàs i m’he endinsat al sot de Canyamars he vist que els marges del camí eren plens de gebre (això que ja eren les dotze del migdia!) i m’ha acompanyat fins pràcticament a Dosrius. El que m’ha fet aturar una bona estona però (a part de l’entrepà, és clar) ha estat aquesta bonica catifa de fulles vermelloses. Tan tardorals elles i plantant cara al gebre i a l’hivern.

En ruta

He intentat fer una fotografia mentre anàvem a tota velocitat per l’autopista. La tarda ha estat clara, d’aquella claror feridora i neta que fa mal als ulls. Montserrat es retallava a la meva dreta i el massís imponent semblava desafiar la llum de la tarda. La branca de la imatge s’ha escapat com us sospir a l’altra banda del vidre. La muntanya retallada s’ha deixat veure més estona.

Sant Esteve en bici

De fet vull dir “el dia de Sant Esteve en bici”. El que ja no sé és si el fet d’anar en bici és per anar cremant els excessos o per fer lloc als canelons que està preparant en Jacob, mestre cuiner.

Bon Nadal!

Us deixo una menta per anar paint…

Tió

És la nit de Nadal. En la meva història personal el més important d’aquesta nit és el tió. El tió apareix de manera cíclica en la vida dels catalans que hi juguen. És el primer element imaginari que fa regals als nens a canvi de cops i de cançons, com la vida mateixa, vaja! Després ens fem grans, desapareix del nostre camí i només el veiem d’esquitllentes fins que ens fem pares i el tornem a trobar per presentar-lo als nostres fills. La nit de Nadal d’aquest 2011 la meva filla ja no clavarà bastonades al Tió i, fins i tot, jo que tenia previst fotografiar-ne’n un que he vist al mig del carrer (el tenia vist de feia dies) no he pogut fer-ho per qüestions logístiques tipus escudella, sopars i preparatius diversos. Tot i així, i una mica “in extremis”, us deixo amb una foto de llum amb els meus millors desitjos.

Posa’t un nas vermell, Ari

Avui és el dia, Ari, de l’estrena de l’obra: “Papa, jo vull ser pallasso”. Imagino que no te’n deus haver oblidat però per si de cas en deixo constància aquí. També vull contribuir, ni que sigui amb un petit gra de sorra, a fer una mica de propaganda de l’event. Per tant, per aquells que encara no us n’hagueu assabentat, aquesta nit a les nou, al Foment Mataroní es representarà l’obra esmentada més amunt que és el resultat d’un treball de recerca creatiu i diferent, especial i solidari. No vull avançar gaire més: només dir-vos que els protagonistes inanimats de l’obra són tot de nassos vermells de pallasso. Ahir, a la passejada per Barcelona dels quarts d’Eso ja vaig veure els nassos que, com un reclam, ens avisaven de l’obra d’avui. Us els deixo aquí penjats i ens veiem aquest vespre a les nou al Foment Mataroní. Molta merda, Ari!

Postals de Nadal (4)

Ha arribat el dia de les vacances de Nadal i el cansament, juntament amb l’aturada brusca de la feina, em provoca un sentiment que és una barreja de tristor, abaltiment i aclaparament. Com si un vampir m’hagués xuclat la sang, vaja. Però intentaré mirar-me el món amb bons ulls, com els dels Reis de l’Orient, aquells savis que fa dos mil onze anys van seguir una estrella cercant el somni. Hi ha qui diu que no eren tres, sinó força més, que potser seguien el cometa Halley (encara no es deia Halley) o potser un meteorit, que no sabien ben bé què recercaven i van acabar trobant el nen que havia de salvar els homes. La curiositat és una característica de l’espècie humana i diuen que quan deixem de sentir curiositat ens fem vells. Per això a la vida et trobes amb joves de 87 anys i vells de 17. Els Reis m’agraden perquè per a mi simbolitzen la recerca del somni i l’ideal, amb la perseverança d’un picador de pedra. Ara que estic mig somorta al sofà i gairebé no m’importa res, faré l’esforç de pensar en el dia d’avui ple de colors i rialles, de paraules i de gestos solidaris. Intentaré ser una jove de quaranta-quatre i no una vella de quaranta-quatre, pensaré que el que tinc és molt, no em lamentaré per allò que desitjo i que no tindré, no esperaré més, en va, petits gestos que no arribaran i, amb totes les meves forces, lluitaré per fer créixer dins meu l’esperit d’aquells tres (o potser quinze?) homes, reis, savis que van trobar perquè van cercar. Potser és que a la vida no has d’esperar mai res. Sempre has de sortir a trobar-ho… això sí, amb l’esperit curiós dels tres (o potser quinze?) màgics d’orient.