Avaria i Advent

Ahir de cop i volta internet va fer “puf” i em vaig quedar incomunicada. Després de trucar a la companyia per constatar si el problema era meu o “d’ells” em va arribar la confirmació que era “d’ells”. Un home, molt amable, em va dir literalment: “hi ha una avaria massiva d’internet a la seva zona” però que estigués tranquil·la, que els tècnics estaven treballant per solucionar-ho. Estic molt tranquil·la perquè porten força hores treballant-hi i jo sóc una dona que confia en els altres. Una mica impacient, això sí, però confiada. Per tant, com que intentar escriure, enviar correus i fer d’altres coses demana tenir internet, he decidit pensar el post. Avui, quan a quarts de set he sortit de l’escola, he recordat que era l’últim dia de novembre i que demà hauria de tenir a punt el calendari d’Advent. Ja fa uns quants anys que vam comprar un calendari d’Advent fet de fusta amb calaixets per posar-hi una petita llaminadura. L’espera del Nadal es fa més dolça així i sé que a la Clara li fa molta il·lusió. He comprat les llaminadures, he arribat a casa, he fet els pilonets per als calaixets, he fet la foto, he muntat el calendari i aleshores he pensat que no tenia internet, que una avaria massiva mantenia incomunicada la meva zona. Ostres! He connectat l’iphone i tampoc funcionava. El que s’ha de fer per publicar un post… Al final he trobat la solució, però seria tan llarg d’explicar que m’estimo més deixar-ho aquí. No sé com aneu de paciència, vosaltres!

Bici, port i tarda preciosa

He fet una petita revolució personal i individual. Quan acabava de dinar he reflexionat profundament sobre la meva existència quotidiana. Després de constatar que em passo el dia treballant, que des del juliol no agafo la bici, que l’altre dia en els propòsits deia que l’agafaria i que fa tres mesos que tinc la tarda del dimarts lliure i encara no l’he aprofitada per al lleure, he arribat a una conclusió interessant: em prendré la tarda lliure de veritat. He fet una mica de trampa perquè he enllestit un parell de coses però finalment he trobat les malles, les claus del traster i la bici (per aquest ordre). Miraculosament les rodes estaven bé i, tot i que a la cadena li convenia una bona greixada, m’hi he enfilat i he anat a rodar una mica. La meva ambició ha estat limitada perquè una és conscient de la seva capacitat. Tot i així he fet la meva ruta  habitual de quan encara estava en forma i he sobreviscut força bé. He tornat a casa satisfeta d’haver complert un propòsit d’oci. Una altra reflexió: que n’és de difícil aconseguir una bona condició física i que fàcil perdre-la!

Estat ai en greu cossirier

Encara estic amb l’endreça del canvi de casa. Un dia, quan ja no vaig poder més, vaig posar tot ple de coses en un calaix. El que tanques en un calaix és allò que aparentment no hi és però que el teu pensament et recorda sovint que si que hi és. Avui tenia el dia enèrgic i he obert el calaix disposada a endreçar-lo, però m’he aturat només començar. He trobat unes postals que vaig comprar a Carcassona pensant en els meus alumnes de literatura catalana. Les postals mostren unes miniatures medievals amb versos en occità, llengua que vaig estudiar per sobre quan feia literatura trobadoresca. En un afany de llegir els trobadors en la llengua original vaig comprar-me fins i tot la gramàtica occitana de Pèire Bèc. Com tot el que no fas servir, la llengua també s’acaba rovellant, i ara em costa molt llegir en occità. Recordo que aquest afany em va portar a primer de carrera a cultivar dues manies que sembla que no lliguin amb el que acabo de dir, però sí que lliguen. Aquestes manies eren una manera de reivindicar la meva condició feminista: escriure amb punta fina lila i llegir literatura feta per dones de l’antiguitat. Així vaig descobrir la Comtessa de Dia, Maria de França o Cristhine de Pizan. De la Comtessa de Dia vaig portar escrit a la part de dintre de la carpeta el seu poema Estat ai en greu cossirier els cinc anys de carrera, com si fos la meva divisa. És un poema que en aquell moment em va impactar i que encara ara quan el llegeixo em transmet moltes coses. Una dona que va viure entre els segles XII i XIII de la que se’n sap ben poc i de la qual només se’n conserven quatre poemes i una “Vida” molt poc detallada. En un món masculí, on els homes cantaven l’amor autèntic i la dona era una receptora altiva i passiva alhora, la figura de la comtessa em despertava fascinació. Sempre m’han atret les personalitats  diferents que trenquen els esquemes però que ho fan de manera anònima, sense ostentació. Potser per això quan he trobat les postals he pensat en la desconeguda Comtessa i no puc evitar de copiar un fragment del seu/meu poema. Encara hi ha moltes coses per reivindicar.

Ben volria mon cavallier/tener un ser e mos bratz nut,/q’el s’en tengra per ereubut/sol q’a lui fezes cosseillier;/car plus m’en sui abellida/no fetz Floris de Blanchaflor:/eu l’autrei mon cor e m’amor/mon sen, mos huoills e ma vida.

Carpe diem del diumenge

Avui he acabat la relectura d’Ovidi. Tot sigui per enllestir, mica en mica, els llibres que tinc començats abans de començar-ne de nous i per ajornar el tràngol de continuar la correcció infinita dels exàmens. La part tercera del llibre d’Ovidi va adreçada especialment a les dones i els dóna consells per aconseguir un bon amant, mantenir-lo, fer-lo patir… em sembla que cap no és aplicable a la vida actual. Malgrat els esforços d’Ovidi, la seva clarividència i la bona literatura, les seves recomanacions no han superat el pas del temps. Tot i això, ens regala paraules bellíssimes i missatges que, per molt que transcorrin els segles, no caducaran mai.

 Mentre Venus m’inspira, cerqueu aquí lliçons, oh dones, quan us ho permeten el pudor, les lleis i la vostra condició. D’ara endavant penseu en la vellesa que vindrà: així no deixareu passar cap moment sense aprofitar-lo. Mentre podeu i encara us trobeu en una edat segura, fruïu; se’n van els anys com l’aigua que s’escola. L’ona que us ha passat al davant mai més no remuntarà el seu curs, ni tampoc l’hora que ha passat no pot tornar. (…) Al lloc on hi ha matolls marcits, jo hi he vist violetes; d’aquesta bardissa espinosa, n’he tingut en altre temps agradables corones.

Dissabte tranquil

Ahir vaig preveure que el cap de setmana seria tranquil. No hi havia plans, no hi havia res previst (a part de la correcció dels noranta exàmens de llengua), no hi havia intenció de fer res… i de cop i volta i sense saber massa com, et trobes amb un sopar imprevist amb amics, a casa teva, allò de no res, poca cosa, un pa amb tomàquet! I comptat i debatut, després de dedicar el matí del dissabte a fer neteja, a anar a comprar per omplir el rebost i aquelles quatre coses del pa amb tomàquet, et passes pràcticament tota la tarda a la cuina preparant punyetetes. No saps com t’ho manegues, però realment t’agrada entretenir-t’hi i ara el pa amb tomàquet suposes que serà l’acompanyament. Et queda un quart de relax abans no vinguin els convidats i noranta exàmens intactes per corregir. M’encanten els dissabtes tranquils.

SJC

Sota aquestes sigles s’amaga la festivitat del patró de la nostra escola, Sant Josep de Calassanç. És dia de festa grossa i ho celebrem fent una activitat lúdica. Aquest any he anat d’acompanyant dels alumnes i tutors de quart d’Eso. Hem fet una petita excursió des d’Arenys de Mar fins Arenys de Munt. Un cop al parc Jelpí els nois s’han agrupat per afinitats i han esmorzat. Nosaltres també ens hem agrupat per afinitat (tenir més de trenta anys i no ser alumne és una bona afinitat) i també hem esmorzat. Hem compartit uns deliciosos macarons que ha portat l’Olga i una deliciosa coca que ha portat en Carles mentre un sol radiant ens ha fet companyia. Abans d’emprendre el camí de tornada, he retratat una mica de paisatge. En el llac hi sortim reflectits en Quim i jo.

Aforismes

Estic corregint exàmens… (no fa falta dir res més) i no sé què em passa però no em puc concentrar. Aleshores com si fos una nena petita m’aixeco a fer un cafè, recordo que he de fer una trucada urgent, consulto l’agenda, consulto el correu, agafo un examen i el corregeixo, torno a mirar el correu, contesto una trucada. Obro el calaix i en trec una llibreta plena d’aforismes. Que interessant!

• Jules Renard: Pensar no és suficient, s’ha de pensar en alguna cosa.
• Oscar Wilde: Una idea que no és perillosa no mereix ser anomenada idea.
• Sant Agustí: La mesura de l’amor és estimar sense mesura.
• Rabelais: La gana ve menjant, la set se’n va bevent.
• Oscar Wilde: No tinc res per declarar, excepte que sóc genial.
• Novalis: Mai arribarem a entendre’ns del tot, però podem i podríem fer molt més que entendre’ns.
• Talleyrand: Allò que va bé sense dir-ho, va millor si es diu.
• Oscar Wilde: Les bogeries són les úniques coses de les que no et penedeixes.

Conclusió: Wilde, Talleyrand, Rabelais, Novalis, Sant Agustí, Renard no tenien exàmens per corregir i es podien dedicar a pensar coses tan interessants com les que acabo d’escriure. M’hi torno a posar, però que consti que avui tinc la voluntat feble i el pensament se’m perd entre els dits.

Art amatòria

Per ésser estimat, sigues amable, la qual cosa no te la donarà únicament la bellesa del rostre o del cos. Si vols conservar la teva amiga i no vols sorprendre’t que t’abandoni, afegeix els dots de l’esperit als avantatges del cos. La bellesa és un bé fràgil i, a mesura que avança en edat, disminueix i ella mateixa es marceix per la seva pròpia duració. També tu, bell jove, coneixeràs aviat els cabells blancs, coneixeràs aviat les arrugues, que solcaran el teu cos. Des ara afaiçona el teu esperit, a fi que perduri, i enllaça’l a la teva bellesa: només ell subsisteix fins a la pira suprema. No creguis que sigui fútil la cura de cultivar l’esperit amb les arts liberals i d’aprendre bé les dues llengües (grec i llatí). Ulisses no era pas bell, però era un bon conversador: fou prou perquè dues deesses marines s’abrusessin pel seu amor.

L’Ovidi si que n’era d’espavilat! Segle I abans de Crist i aquest text sembla acabat de sortir de l’impremta. (Fins i tot diria que en una conversa de cafè de no fa gaire va sortir aquest tema.) Ovidi va ser capaç d’escriure un llibre ben llarg per donar el punt de vista d’un home per seduir una dona. No us penseu, diu coses que indignarien la majoria de dones, però justament en aquest fragment, Ovidi demostra ser un home intel·ligent. La bellesa és important, i tant! però acompanyada d’un bon esperit. Potser per això l’he triat? Potser perquè s’allunya del tòpic? Potser perquè va ser capaç de pensar que les dones eren éssers que, a vegades, també pensaven i que no es deixaven enredar fàcilment per les aparences? Ovidi em cau bé. Sobretot perquè va patir l’exili per atrevir-se a dir que només gaudia del sexe amb una dona si veia que ella també gaudia. Aquesta “gosadia” li va suposar un viatge d’anada sense retorn a les costes del mar Negre. (Ara pot semblar un destí exòtic, en aquella època era la fi del món). També em cau bé perquè va viure fa dos mil anys i era molt més modern que algun dels homes que conec. Ai, Ovidi!

Poesia

He entrat a la sala de profes i l’Eva se m’ha acostat amb aire conspirador, trist i resignat. Sembla que no pugui ser captar un aire amb tants matisos, però, de fet, sí que pot ser. I pot ser, perquè amb l’Eva treballem juntes de fa temps i aleshores és fàcil intuir que n’hi ha passat alguna quan se t’acosta amb un posat com aquest. Portava entre les mans un plec de fulls amb poemes de Cernuda. M’ha dit que en llegís un vers que de seguida m’ha atrapat. He de dir que tot i que m’agrada molt Cernuda, fa temps que no el rellegeixo i en aquell moment jo m’estava remirant l’apassionant món dels verbs perfets llatins. Tot i que la meva ment era lluny del lirisme que em mostrava l’Eva (els verbs llatins maten tot instint poètic) m’he deixat portar ràpidament per la bellesa dels versos mentre m’explicava que els alumnes de la classe d’on venia no els havien entès i que se la miraven amb aire indiferent. Aquesta conversa l’anem reproduint cíclicament i l’he tinguda també amb la Paola, amb l’Olga… a vegades tenim una mica la sensació que la poesia que volem transmetre als nostres alumnes només ens emociona a nosaltres i si no podem emocionar amb la poesia… què ens queda? La literatura és emoció i sentiment. Es pot ensenyar història de la literatura. Fins i tot es pot aprendre de manera autodidacta. Però copsar, sentir la bellesa amb què els poetes impregnen els seus versos és una feina cada dia més difícil. Si no tens un bon receptor ja pots apagar l’emissió. (No farem, però, una anàlisi pedagògica ara de tot plegat, que per això ja tenim la consellera que sembla que ve carregada de moltes idees.) Per sort, entre nosaltres hi ha complicitat poètica. Només cal que l’Eva, la Paola o l’Olga se m’acostin amb aire trist, conspirador, resignat o alegre, emocionat, eufòric i amb un paper entre les mans perquè jo ja sàpiga que hi ha un poema sublim que volen compartir amb mi.

No decía palabras,/acercaba tan sólo un cuerpo interrogante, porque ignoraba que el deseo es una pregunta/cuya respuesta no existe,(…)

Libertad no conozco sino la libertad de estar preso en alguien/cuyo nombre no puedo oír sin escalofrío; (…) Luis Cernuda

Això és la joia

Mentre el diumenge jo rebia les meves amigues tot covant el refredat (ai, quin poc glamour!) en James se n’anava a fer una sortida dominical. Em va trucar el dissabte perquè l’acompanyés a tombar pel Montseny però jo li vaig contestar amb veu nasal que no em trobava bé, que esperava visites i que plouria. Es va acomplir tot, tant per part seva com per part meva, excepte la predicció de pluja. De fet el dia d’ahir va ser radiant. Imagino que per fer-me dentetes, el diumenge a la tarda vaig començar a rebre fotos precioses de la sortida matinal del meu germà. I, és clar, ara m’he picat i tinc moltes ganes de fer l’itinerari que m’ha anat mostrant a través de whatsApp amb paraules i imatges. (Fins i tot els homes del renaixement s’estan posant al dia amb les noves tecnologies!) En fi, com que en James és una persona que coneix molt bé les meves debilitats, va saber tocar-me la fibra amb el preciós poema de la foto d’avui. La tempesta no s’ha aturat encara, i mentre el silenci profund envolta l’escriptori on ara estic asseguda escrivint el post, sento la pluja repicar amb constància més enllà del finestral.