Castanyada

Bona castanyada!

 

Ja ho sabia!

Ho sabia! Sabia que el canvi d’hora és criminal i que acabaria amb mi. Estic pesant figues en el sofà i no tinc força ni valor suficients per anar a dormir al llit. En casos així em concentro per veure si aconsegueixo teletransportar-me i trobar-me tot d’una dins del llit, amb el pijama posat i les lentilles tretes. No ho aconsegueixo mai però mentrestant me’n vaig fent la il·lusió. Començaré el procés de concentració: un, dos, tres…

Canvi d’hora

No hi ha res que m’empipi més ni que em posi de més malhumor que el canvi d’hora. Quan era petita tenia pànic del canvi d’hora. Pensava que només el meu pare movia les busques del rellotge i que el dilluns, quan arribés a l’escola, em trobaria que seria l’única nena que arribava tard i que les altres (com que a casa seva no havien canviat l’hora) serien puntuals i estarien ben assegudes a la classe. Mai s’acomplia el meu malson fatídic perquè a les cases de totes les nenes tots els pares havien mogut les busques dels rellotges respectius. Encara ara em molesta d’una manera que no sé dir aquest invent que no acabo d’entendre. En fi, aprofito i poso un rellotge que va fotografiar en Jaume en un dels seus viatges. Com que és molt bonic alleugereix una mica el tràngol que passaré d’aquí a una estona!

Rostres

El veritable rostre sembla desaparèixer davant de mil rostres possibles.

Què mostra el nostre rostre? El que volem que mostri? El que no volem que mostri? O és que el nostre rostre es confon entre la multitud de rostres que ens envolten? O és que, potser, el nostre rostre pot esdevenir mil rostres més? El rostre reflecteix el que som realment o no deixa de ser una màscara que amaga la nostra personalitat autèntica? O, com el rostre veritable, la nostra personalitat autèntica no existeix i, en el cas que existeixi, també s’amaga i es mostra i es transforma?

Foto presa a les 14:40, sortint de classe, en un dels vidres del primer pis de l’escola on hi ha el muntatge de la zona intrusa d’aquest curs fet pels alumnes i professorat del batxillerat artístic.

Sota la pluja

Sota la pluja

Sota la pluja desplego un mapamundi (Joan Brossa)

No he desplegat cap mapamundi però just a les quatre, quan més plovia, he sortit al carrer. La Marta m’ha dit que agafés el iot però li he contestat que m’arriscava a anar a peu. A vegades ve de gust mullar-te i que el xàfec t’enxampi de ple. La pluja té aquell poder purificador i arrossega avall tot allò que et fa nosa. Botes de pell, jaqueta de pell, bossa de pell… tant és! m’he llençat a l’aventura sota el meu paraigua vermell. Quan he arribat a la meitat del trajecte, les escales eren una cascada urbana. L’he travessada sense piragua i sense pressa.

Per acabar

Hi ha centenars de coses per acabar. Totes aquelles que comences i que penses que, un dia, tard o d’hora, enllestiràs. Tinc moltes coses per acabar, des d’una bufanda de ganxet, fins a un cistell de vímet que vull repintar, passant per força llibres que he deixat a mitges. També m’agradaria emmarcar fotografies que si trigo massa ja no voldré emmarcar, digitalitzar apunts de la meva època d’estudiant valuosos per a mi, acabar d’endreçar el meu armari de la sala de profes (tasca que començo sovint i acabo deixant a mig fer). Però el que més il·lusió em faria seria allò que és impossible: acabar certes converses interessants que començo amb persones determinades i que no acabem mai. Però, és clar, això és una cosa que tenen les converses, que es barregen amb d’altres múltiples converses interessants i sense fi. Tot i això, avui no acabaré cap d’aquestes coses que tinc començades. Primer perquè he sortit de treballar a les set de la tarda i quan he arribat a casa ho he fet més morta que viva. Vull pensar, doncs, que deixar tots aquests afers inacabats em mantenen la il·lusió que tard o d’hora, també, els acabaré liquidant. Si ho tingués tot fet… què faria? Se m’acuden força coses però m’estimo més deixar un final obert. Sol crear més expectives…

Mirades

Hi ha mirades alienes que ens revelen la nostra manera de ser: són mirades que ens tempten.

Joan Perucho

Tempestas, tempestatis

El cel ens cau al damunt. Xàfecs de tardor espectaculars que trobava a faltar. Ai las! Just ara que tinc la terrasseta a punt per seure i contemplar l’horitzó quan arribo de la feina, em trobo que el dia se m’escurça ràpid, ràpid i que la cortina de pluja i el mar es fonen en una sola imatge.

Vint-i-dos d’octubre

Ja sé que avui és vint-i-tres, però ha estat just avui que hem celebrat l’onomàstica de la nostra girafa. Després de fer-li un petó a cada banya ens hem afanyat a compartir un àpat i a bufar les espelmes. Ho solem acabar tot amb un dinar però què hi farem! És una bona excusa per trobar-nos i mostrar a la nostra girafa que, a part de ser la nostra preferida, ens l’estimem molt.

Colors i sabors

Poma tatin amb canyella, gerd, fruita de la passió, litxi rosa, cassís, limoncello, vainilla i pistatxo. Festival per als llaminers.