Home sweet home

Ja som a casa!

Insomni

Em desperto descansada però noto que no és l’hora que pertoca. Els senyals externs em diuen que hi ha massa quietud part de fora. M’acosto el despertador: les 3.47. Merda! Ja sé que no dormiré més… o potser sí, a dos quarts de set, quan em soni el despertador la ment em trairà i un núvol boirós em cobrirà la consciència. He investigat per la xarxa i he vist que hi ha molts tipus d’insomni, fins i tot de poètics com l’insomni paradoxal. Quin nom tan bonic per al molest entrebanc nocturn. Es caracteritza perquè dura més d’un mes, no afecta l’activitat diürna, i pensaments intrusius fan despertar la persona. Vist així no m’importa patir (això sí, de manera esporàdica!) un breu insomni amb pensaments intrusius.

Capvespre amb boira lleugera

Un altre dia frenètic i encara no s’ha acabat el setembre. Sort que he anat fins a casa i he pogut seure en una cadira abandonada en el balcó i que ha sobreviscut a la destrucció-construcció dels paletes. Ha estat un moment feliç: el cel rosa, la boirina fina i humida que pujava del mar, les canyes del balcó veí i el silenci que tant trobo a faltar…

Silenci

Soroll. Jo aspiro a viure envoltada de silenci. La meva professió té, en part, aquella aura mítica provinent del món monacal: l’estudi en silenci de llibres antics, passejades reflexives, cerques tranquil·les a la bibioteca. Aquest és l’imaginari antic. La realitat actual és molt diferent i plena de soroll: al pati, al carrer, als passadissos… fins i tot, he notat que la meva filla quan arriba de l’escola parla en un to exageradament alt i que jo forço la veu al parlar en un intent de centrar l’atenció dels meus oients, tot esperant inútilment que el so de la moto que passa rabent (mentre parlo de Llull i el misticisme) no els distregui massa. Sota la meva finestra hi ha una escola d’adults. No fa massa que hi han començat les classes i el soroll que prové dels alumnes que s’esperen al carrer (fent la cigarreta abans d’entrar al recinte) és eixordador, semblant al d’una manifestació. On trobarem el silenci necessari per treballar amb el recolliment interior que tant afavoreix la concentració? No ho sé. El que sé és que ni tan sols puc sentir, a vegades, el que em dicten els meus pensaments.

Ai, ai, ai, ai, ai…

Com pot ser que tot just acabi el setembre i ja vagi corrent? Potser perquè encara no tinc casa? Per què ja hem posat exàmens? Per què en lloc d’estar reposant tranquil·lament hem anat a triar llums, neveres i altres coses útils però molestes de triar? Buf! Enmig de la bogeria m’he adonat de cop i volta que el dia s’escurça: oh meravella o carpe diem!!!! No fa ni quatre dies que us deia que el dia s’allargava. Us en recordeu? Tranquil·litat, relaxem-nos… El dia s’escurça però ens ho agafarem bé i gaudirem de les meravelles de la nova estació. Això sí, si el TEMPS ens ho permet.

Anticicló

Sembla que la tardor ens ha portat bonança, almenys aquesta setmana hi ha previst bon temps perquè tindrem anticicló tot i que el dissabte vam gaudir d’una fantàstica tempesta de setembre que ens va voler fer creure el contrari. I encara que les tempestes de setembre sempre em fan pensar en la pel·lícula homònima de Woody Allen i que cada vegada el meu bloc sembla més un programa de meteorologia, he dit tot el que us he dit, només com a excusa per penjar un altre rellotge de sol magnífic amb una llegenda molt filològica.

Foto

Tenim una foto negra per penjar a qualsevol paret de color blanc. Però la imatge és, com tot, efímera. Ara hi és però després no hi serà.

Arriba la tardor?

Això ens han dit. Avui a un quart de dotze ha arribat la tardor però no ha vingut acompanyada del fred. Més aviat tot el contrari, avui ha arribat la calor xafogosa de dies enrere que jo ja creia desapareguda per sempre. Resignació. Entre la tardor que no és tardor i el satèl·lit que està a punt de caure, avui se m’ha girat feina. Jo volia fer una foto al satèl·lit però com que pot ser que no caigui fins a quarts de dotze i començo a estar una mica cansada, em quedo amb la imatge de tardor que tot just estrenem.

Amb fermesa m’entesto a parlar amb mots senzills

Desconec tot enginy que

formula florides paraules,

i amb fermesa m’entesto

a parlar amb mots senzills.

 

El desig és una glopada de sang

que em puja a la gorja, i m’ofega

el respir, el record de l’ahir.

 

Ja mai res no podrà esborrar

el traç fort, inconfusible, amb què,

cada nit, encerclo el teu nom.

 

Montserrat Abelló

A punt de marxa

Demà és el primer dia de tardor. Ja sé que no ho sembla perquè encara fa força calor i sembla que a finals de setmana encara en farà més. Tot i així les cigonyes són previsores i preparen, amb rigor, el seu viatge cap al sud.