Panem nostrum cotidianum da nobis hodie

Jo que no sóc gens panarra he anat a parar a una família que no poden començar un àpat si no hi ha pa a taula. Al llarg de les nostres vacances, hem fet quilòmetres i quilòmetres per anar a buscar pa i per analitzar les diverses forneries dels voltants del lloc on ens trobéssim per discernir quines feien bon pa i quines no. He estat present a autèntics tastos de pa: aquest és massa salat, aquest té la molla massa tova, o massa forta o massa atapeïda o poc atapeïda… aquest té un aspecte fantàstic però el gust no és gens bo. Aiiiiiiiiiiii… me’ls miro amb displicència a tots plegats i penso que mentre ells suquen pa, jo tinc temps de preparar tot el sopar i de parar taula. Tot i això, he de reconèixer que si no en tinc el trobo a faltar i que, justament avui, quan he anat al forn i he vist aquest pa l’he comprat a la primera. Ha estat un amor a primera vista. I si creieu que exagero penseu en el panem et circenses o en la dolça M. Antonieta que suggeria al populatxo que mengés pastissets davant la manca de pa.

Venus

La foto del post d’avui és manllevada al meu germà Jakob. La va fer aquest estiu durant el seu viatge a Viena. Sempre m’havia cridat l’atenció aquesta Venus de Willendorf prototipus de l’ideal de bellesa del seu temps que fa pensar que tot és relatiu. Em va agradar saber que en Jaume la va veure en directe. El que no sabia és que la mida de la figureta és mínima. Amb prou feines mesura onze centímetres i que va ser descoberta en un jaciment paleolític d’Àustria. Sembla ser que va ser esculpida entre 22.000 i 24.000 anys enrere. He llegit que es coneix molt poc del seu origen i que no és un retrat realista (això jo sola ja ho havia deduït) sinó una idealització d’una figura femenina. Com sol ser habitual es destaquen els pits, el ventre i la vulva com a signe de fertilitat i, també, com en la majoria de troballes antigues hi ha diverses hipòtesis sobre la Venus. Tot i això, el que m’ha cridat més l’atenció és que hi ha qui diu que no se l’hauria de denominar així perquè estèticament no segueix un cànon de bellesa ortodox. Doncs què voleu que us digui, jo la trobo bellíssima la petita i rodanxona Venus.

La llum canvia

La llum canvia. Quan hem baixat a la platja la llum era més de setembre que no pas d’agost, però, és clar, avui és dia 29 i comença el declivi de l’estiu. Ara és quan més m’agrada baixar a mar perquè hi ha poca gent, no fa aquella calor tan enganxosa i a més les aigües solen ser tranquil·les…

Gel

Qui no té res a fer el gat pentina… juguem amb el gel que es desfà lentament dins del recipient que refreda les ampolles. Últim diumenge de vacances. Buf!

Ramonet “the killer clown”

Les festes veïnals són una antiga tradició que alguns carrers mica en mica han anat recuperant. La del carrer sant Ramon potser és de les pioneres a Mataró. Ara que ja fa disset anys que hi visc molt a la vora l’he poguda seguir de prop. De manera general, trobo que aquestes festes afavoreixen la convivència entre els veïns i això és bonic de veure per a qui li agrada. (Com que jo sóc misàntropa no m’hi trobareu mai, però.) Només hi ha dues coses que no m’agraden de la festa: els quatre petards mal comptats que sonen un dia com avui a les vuit del matí sense solta ni volta (perquè de fet les activitats per al públic no comencen fins a la una del migdia) i l’altra cosa és el gegant mascota del carrer. En Ramonet. No m’agraden gens els pallassos, ni en viu ni dibuixats ni en forma de gegant. Aquest només surt per la festa del carrer però els veïns poden gaudir de la seva presència perquè a la façana de la seu social hi ha aquest cartell pràcticament de mida natural del pallasso. Des del mes de gener sé que li dedicaré un post i encara que sembli morbós porto vuit mesos esperant per fer-ho. Em volia esperar al dia de sant Ramon, el 31 d’agost, però després de tant de temps no he pogut esperar més. El publico avui, dia fort de la festa i potser perquè a les vuit del matí m’he recordat del “simpàtic” Ramonet quan els morterets m’han fet fora del llit.

Lord Byron (1788-1824)

Una de les meves lectures d’aquest estiu ha estat el versionat que el poeta Marià Manent va fer dels romàntics anglesos. L’he llegida en una reedició de la col·lecció Clàssics de Tots els Temps, de l’editorial Alpha: Benvingudes la joia i la tristesa. Poemes del romanticisme anglès. Avui ha caigut a les meves mans la crítica que en va fer, el meu admirat i antic professor, Jordi Llovet als Quaderns del País i no me n’he pogut estar de copiar-ne un fragment. Al final adjunto un poema sublim de Lord Byron.

“(…) De sobte van aparèixer abismes, tifons, espadats, ruïnes medievalitzants, crepuscles, salts d’aigua, torbs, nuvolades congriades per a tempestes fenomenals, oceans procel·losos i tot el que ja sabem. Allà on Teòcrit, Virgili o Horaci, per exemple, presentaven una natura harmònica, llocs amens proclius a una activitat tirant a assossegada i calma —la pau espiritual i l’amor, en especial—, allà va desfermar-se, com hem dit, la gran maltempsada i els accidents naturals més desordenats. Encara avui, els homes projecten sobre els planetes, els elements, els animals i les plantes qüestions d’ordre psicològic que només tenen a veure amb ells mateixos: és obvi que som encara fills del Romanticisme. Via, natura, i torni el seny ordenador de Catalunya!”

CANÇÓ

Mai més en barca no anirem, mai més,

en alta nit, encara

que, com en aquell temps, estimi el cor

i la lluna també sigui ben clara.

 

Car dura més l’espasa que la beina, i el pit

no dura pas com l’ànima reclosa;

i si s’atura el cor a prendre alè,

també l’amor reposa.

 

I encara que la nit es féu per a l’amor

i lleugera ve l’alba inoportuna,

mai més en barca no anirem, mai més

sota la clara lluna.

 

Prosaic

o si voleu, poc glamurós… però què us he de dir! Ens hem passat tres hores a l’Ikea i hem tret una cosa bona. Tres hores senceres sense passar gens de calor. La llàstima és que molta gent ha pensat el mateix que nosaltres i estava força atapeït! La felicitat no és mai completa.

Per a l’amistat tota hora és bona

Avui anava a fer un post amb el títol “xafogor”. Les raons són òbvies i no calen explicacions… però he vist el regal que m’ha enviat la meva amiga Judith per correu electrònic (la foto del post d’avui!) i també per raons òbvies he parat les màquines i he canviat la meva intenció inicial. Té tota la raó aquest rellotge: per a l’amistat tota hora és bona.

Alerç

He llegit que aquest tipus d’arbre no es troba a la Península Ibèrica. Els Pirineus nord-catalans deuen formar part del que es coneix com a França. És el que té la política: separar arbitràriament territoris amb una forta unitat geogràfica, històrica, idiomàtica… i unir el que no lliga ni amb cola. De fet no era la meva intenció parlar de política. Només volia penjar aquest alerç o Larix decidua Miller perquè quan el vaig veure l’altre dia vaig passar una mica de fred i tot.

Aquí sota

L’aigua no es pot negar mai. Quan passes molta sed entens perfectamet la paràbola de la bona samaritana. No cal posar-se trascendents, però seguint amb la tradició religiosa em ve al cap el famós poema de Sant Francesc d’Assís, Germà Sol germana Lluna, que proclama que tots els animals són fills de Déu. Algú envaït de l’esperit samarità o franciscà va pensar en el germà gos, el company més fidel de l’home, quan va dissenyar la font de la fotografia d’avui.