La Motxilla

No, no m’he equivocat. Aquesta és una Motxilla amb lletres majúscules. Me la va comprar el meu pare l’any 1982 quan vaig anar per primera vegada de travessa a la muntanya. És d’un color verd fosc que no m’agradava massa, pero el meu germà la tenia vermella i per poder-les distingir em vaig haver de conformar amb la verda. Després em va agradar molt i m’era igual el color. Jo ja havia anat de colònies abans però de travessa, dormint en refugis i fent bivac no va ser fins l’any de Vilada. En Iago se’n deu recordar millor que jo perquè ell té més memòria per a tot allò que fa referència al territori i als itineraris, però crec que vam sortir de Campelles i vam anar fins a Vilada anant del Ripollès al Berguedà. M’ho vaig passar molt bé i allà vaig consolidar la meva amistat amb l’Anna. Ens vam fer inseparables pujant i baixant muntanyes. Amb la resta del grup hi ha persones amb qui encara conservo l’amistat i d’altres que no he vist mai més. Recordo especialment que ens vam perdre anant de Gombrèn a Montgrony, que vam intentar dormir sota un pont a la Pobla de Lillet però vam acabar fent-ho a l’escola del poble. Caminant sota el sol per senderes de muntanya, banyant-nos a les aigües gelades dels rius, xerrant molt i callant sovint, fent bromes i jocs i anant acumulant la pols dels camins. La Motxilla després va fer la travessa de Núria, la del Canigó, va anar a Montserrat, al Pla de la Calma i a molts d’altres llocs que ja no recordo. Ara, després de tants anys, ens ha salvat perquè té molta cabuda i tot i ser velleta se n’anirà cap a Pineta amb la Clara. Ja hi va anar a l’hivern. Ara a l’estiu. Espero que a la Clara li serveixi per començar-hi a desar el profund amor cap a la muntanya que jo hi vaig deixar fa temps i que sempre més m’ha acompanyat.

Aventura “silvestre” amb bicicleta

Aquesta tarda desafiant un sol de justícia i una calor de ca l’ample he agafat la bicicleta i me n’he anat a l’aventura. Anar a l’aventura vol dir prendre certs riscos i no saber què et trobaràs. He enfilat el passeig marítim i el vent que em venia de cara em cansava. Tot i així m’ho he agafat amb calma i he envejat la gent que es remullava a l’aigua del mar. He continuat el meu itinerari i m’he endinsat a les “profundes boscúries maresmenques” cosa que m’ha fet adonar que el món està ple de gent ociosa passejant a peu, en bici, el gos… Mentre el sol s’encalitjava m’he assegut a un tronc tot sentint la crida de la natura: lladrucs llunyans, mosquits, formigues, borinots de diverses mides i altres espècimens que no sabria definir (o potser sí que en sabria però ara no ve al cas!) En fi, després d’un bell repòs, he refet el camí de tornada avall que fa baixada, aquesta vegada acompanyada d’un ambient més fresc. M’ha agradat molt la tarda d’avui amb la bici i l’aventura!

Calor, molta calor

Avui ha fet molta calor. Segons l’home del temps, hem tocat sostre. Però tranquils… demà entra vent del nord i començarà a refrescar. Fa massa calor per continuar. Buscaré un vano!

Finestra

Les finestres són els ulls de les cases. O això és el que diu un conte de l’Edgar Allan Poe. La finestra d’avui és bonica, molt bonica. Abans, per passar l’estona, les dones grans que ja no treballaven seien en una butaca, fent mitja o cosint, darrere una finestra. De tant en tant aixecaven el cap i miraven qui passava. Ara ja no ho veig tant, però fa uns anys quan passejava pel carrer a l’estiu em fixava que rere les finestres entreobertes per deixar córrer l’aire, hi havia una dona gran fent ganxet o guaitant a fora. Ara no en veig o és que potser no m’hi fixo! Això sí, les nostres finestres sempre tenen cortines o transparents per tamisar o veure sense ésser vist. Als països del centre i nord d’Europa normalment no tenen cortines. Jo em pensava que era per aprofitar més l’escassa claror que solen tenir a diferència de nosaltres, sobretot els mesos hivernals. Un dia, però, em van explicar que això venia de l’època puritana, principalment a Holanda. Com que volien demostrar que tots els actes que passaven dins de la casa eren honrosos no calia tapar res i es podien mostrar tothora sense pudor. No me l’acabo de creure aquesta postura tot i que diuen que si passeges pel carrer vermell d’Amsterdam en tens tota la certesa.

La clau que no obre cap pany

Quan tenia uns dotze o tretze anys em vaig entestar en escriure un diari (un protobloc o prebloc). Però no podia ser en una llibreta qualsevol, no, havia de ser com el que escrivien algunes nenes de la meva classe amb unes tapes nacarades i una estètica (ho veig ara) espantosa. El problema era que en aquella època a les tapes dels diaris hi posava “Mi diario” i jo volia que hi posés “El meu diari”. Vam estar un dissabte a la tarda resseguint tot de papereries de Mataró i davant l’evidència que la catalanització trigava a arribar a certs sectors em vaig deixar convèncer i em vaig comprar un diari que tenia imprès a la portada “Mi diario”. Ara ja no el tinc. Imagino que al cap d’uns dos o tres anys d’haver-lo escrit el deuria trobar tan ridícul que el vaig llençar. A més, el meu germà (oi Jacob?) i la meva cosina me l’agafaven per fer-me la punyeta i llegien els meus secrets truculents. Això em passava per tenir un diari sense clau. Les claus són necessàries però em fan nosa. A l’escola tinc tots els armaris oberts perquè trobo molest haver d’anar obrint panys cada vegada que vull desar un llibre. Quan els meus oncles i la meva àvia van deixar la casa on havien viscut van guardar un munt de claus de ferro enormes que tancaven la porta del carrer. A les masies i cases antigues encara obren les portes amb unes claus precioses de ferro que val més no haver de portar a la butxaca. Jo imagino que a les cases d’abans hi vivia tanta família que sempre hi havia algú a dins, per tant no calia dur les claus grosses de la porta forana, només calia dur la del cancell que solia ser més petita. Per tant no veien la necessitat de fer claus petites. També recordo una tia àvia meva que tenia tot de capsetes tancades amb claus i quan jo era petita em delia perquè les obrís i em mostrés el que hi havia dins. Ara a molts llocs s’entra marcant uns dígits en un teclat electrònic o bé amb claus que són una mena de targeta digital. Ui, ara m’ha vingut al cap que a l’escola també encenem i apaguem els llums de les aules amb clau. La manca de civisme d’alguns que marxaven deixant els llums encesos va fer prendre aquesta mesura d’estalvi energètic. Sort que aquestes claus són petitones i no pas com la que he retratat avui.

Postals d’estiu (1)

La Clara i la Dana assegudes a pet d’ones. Ha estat un matí ben complet: s’han arrebossat de sorra, s’han disparat amb pistoles d’aigua, s’han enterrat com mòmies maresmenques, s’han capbussat per agafar pedres i petxines i han tingut temps per reposar una estoneta i quedar per a demà. Ara ja podem dir que l’estiu és aquí!

Sol, núvol, dia estrany i per molts anys

Avui és l’endemà. Després d’una revetlla, d’una festa, d’un casament, d’una trobada especial hi ha “l’endemà”. A mi els “endemà” no em senten bé, o m’agafa mal de panxa o mal de cap o mal humor. Avui he tingut les tres coses encara que per sort no de manera simultània. Cal dir que el matí ha començat força bé ja que he satisfet la meva set de sol anant a la platja i banyant-me al mar per primera vegada aquesta temporada. La tarda però s’ha ennuvolat i el cel ja ha tornat a ser d’aquell gris que ha provocat el meu mal humor. Tot i així, he sortit a recercar la meva foto però com que és un “endemà” el dia l’he trobat estrany i al ser festiu tot era ben tancat i barrat, fins i tot, la granja de la fotografia. De tota manera quan me l’he mirada ben mirada de fora i he vist la tauleta tan ben posada i els retalls de poesia impresos en papers tot penjant del sostre, de seguida he pensat que hi hauríem de venir a fer un cafetó i a menjar-nos un muffin. El ben farcit de xocolata per a tu i un de fruites vermelles per a mi. Seria una manera excel·lent de celebrar el teu aniversari, Paola, dona sortida de l’últim pimpampum de Sant Joan. Per molts anys!

Pum, pim, pam

Nit de revetlla, de foc, de petards i de paperets de colors. Nit en què és obligatori estar alegre i feliç. Nit per donar la benvinguda a l’estiu. Les nits com la d’avui sembla que portin al començament de moltes coses, sobretot quan veus els més joves que preparen sopars i primeres sortides lluny dels pares. Recordo que la meva àvia un dia, sense més ni més, em va explicar que una nit de sant Joan va posar en un cossi ple d’aigua tot de paperets. A cada paperet hi va escriure el nom d’un home, i entre aquests noms, el nom de l’home que li agradava. Els paperets s’havien de doblegar ben doblegats. Ella que era la persona més reservada i racional que he conegut mai es va deixar portar per la superstició o, qui sap, per les ganes de jugar. Li havien explicat que només un dels paperets es descargolaria, i aquell seria el que portaria el nom del seu amor. Amb la meva àvia que era una lectora extraordinària, sempre parlàvem de llibres o de ganxet i a més en un to seriós. Per això em va sorprendre que m’expliqués aquella història. Quan em vaig refer de la sorpresa li vaig fer la pregunta inevitable: “- el nom que hi havia en el paper, quin era?” “-El que jo m’esperava.” Em va respondre. No em vaig atrevir a preguntar res més, perquè en aquell moment vaig entendre que era el nom del meu avi encara que no m’ho hagués dit de manera explícita. Tot i així, m’agrada imaginar que la història hauria pogut continuar de manera misteriosa si tenim en compte que també és obligatori que la nit de sant Joan sigui màgica.

(Recomanació: l’article d’avui d’en Monzó a La vanguardia.)

No s’acaba

No s’acaba però s’acaba acabant… aquests dies que vas fent comiats: avaluació de segon, avaluació de primer, últim dia de classe, recuperacions, millores, deures d’estiu, actes, memòries… tot es va allaargaaaaaant com si ens costés desprendre’ns del curs però al mateix temps ja tenim posada la vista en tot el que haurem d’anar planificant per començar bé pel setembre. La nostra feina és una roda infinita. Pares de tant en tant però no veus mai on acaba i on comença. Una mena de càstig antic semblant al que patien els herois com Tàntal, Sísif o el mateix Prometeu. El nostre càstig és però la nostra salvació perquè aquesta feina infinita ens permet avançar i transformar-nos, millorar i canviar. Tot i així necessito que la roda s’aturi ja, d’una vegada, de cop. Ara és com una ruleta que va  alentint la seva girada però la boleta no deixa de saltar encara entre el roig i el negre. D’aquí una estona m’espera un nou comiat. El dels alumnes de quart que diuen adéu a l’Eso. La seva roda, però, no ha deixat de girar: ells avui comencen oficialment les vacances. Demà nosaltres els avaluarem. Continuem giravoltant, encara no s’acaba…

Aestas aestatis

A un quart i un minut de sis hem entrat a l’estiu. Com m’agrada l’estiu… ai no! Com m’agradava l’estiu! Els dies llargs, les nits curtes, el bon temps, la platja, les vacances, les tardes infinites, mar, sol, aigua, gelats, lectures fins a la matinada, el cant dels grills a través de la finestra, la contemplació de les nits estelades, la manca d’obligacions, saber que te’n vas a dormir i l’endemà no has d’anar a treballar… no es pot negar que tot això és una meravella! Però em dec fer gran (una mica només!) perquè la calor m’aixafa, no em deixa fer res, m’atabala, em cansa i només tinc ganes d’estar mig estirada sense esma per bellugar-me. És aleshores quan començo a pensar en el Pirineu, la verdor de les muntanyes, els rierols d’aigua gèlida, les vaques pasturant tranquil·les, la fresca leresca i em pregunto com pot canviar tant una persona de gustos. En aquest cas concret: com puc haver canviat tant de gustos? No me’n sé avenir! Tot això ho porta l’edat? Mmmmmmm dec estar més fotuda del que em pensava!