O el meu dit resseguint-li la columna vertebral

A vegades no entenc en absolut un poema, una cançó, un text… però m’agraden tant i em suggereixen tantes coses que entendre o no entendre és el de menys. Això em passa amb la cançó “Benvolgut”. No entenc res. Però no sé per què no puc deixar d’escoltar-la:

Ai, benvolgut, que estrany si un dia et van fer mal
el meu amor, la meva sort, les meves mans
o el meu dit resseguint-li la columna vertebral!
Benvolgut, que ha arribat i es vol quedar!
Ai aquests dits, no són senzills, de gent com jo
que estava esperant.

 

Eleccions insòlites?

Demanar un gelat de llimona i cafè potser es podria considerar una elecció insòlita. Ho sé perquè és una barreja que m’encanta però que sol sorprendre a la persona que la prepara. Fins i tot una vegada a Menorca la noieta que me la vendre em va mirar directament com si jo fos un especimen estrany digne de llàstima. M’incomoda força provocar aquest sentiment amb les meves demandes perquè a vegades em fa la sensació que els despatxadors de gelats es pensen que demano aquesta combinació per tocar els nassos o per fer-me la diferent. Res més allunyat de la meva intenció. La demano perquè m’agrada. I com que menjar és un plaer que cultivo, això em fa agafar forces per demanar la meva combinació preferida. La vida està plena de decisions insòlites tant individuals com col·lectives i fins i tot a mi no em deixen de sorprendre les  meves pròpies decisions i també les dels altres siguin personals o grupals. I no només em sorprenen les eleccions que tenen a veure amb el menjar, encara que també. M’encanta provar aliments nous, foranis i exòtics i barrejar dolços i salats, crus i cuits, amargs, àcids… però a la Paola, per exemple, no li agrada barrejar el dolç i el salat. Tothom és com és. El menjar és un món, però quan entrem en el terreny sentimental, amistós, humà, frívol… la cosa es complica. Com pot ser que aquella persona que coneixes tan bé hagi triat un nom tan espantós per al seu fill i que aquell home sigui capaç de vestir-se d’aquella manera i que aquella persona tan fantàstica estigui casada amb aquella persona tan cretina. Stop! no pot ser que jutgis. Mai ho fas, per tant, segueix la teva norma i mira dintre teu: com pot ser, Marta, tu que ets com ets i coneixent-te com et coneixes facis, a vegades, eleccions tan insòlites? No ho sabria respondre. Tan racional i tan forassenyada al mateix temps. En Jacob em diria que tot és un simple procés químic que té lloc al meu cervell. Mmmmmmmm, com em tranquil·litza saber-ho. Tot i així penso que l’opció més “normal” de les mil que he pres darrerament és la d’escollir per al meu gelat la combinació de cafè amb llimona.

James, the Montseny’s man

M’agrada molt caminar. Anar fent, xano-xano, amb bon ritme, a peu pla i pujant muntanyes. Tots els estils. Ara, em sembla que ja he fet tard per atrapar en James. Avui ha fet la travessa del Montseny des d’Aiguafreda fins a Gualba. Ha sortit a les cinc del matí i a les quatre de la tarda ja era a Gualba. Tenia temps per arribar fins a les set de la tarda però ell “només” ha necessitat onze hores. Quan l’hem anat a recollir a la plaça del poble feia aquesta bona cara. M’anima i em diu que jo també podria. L’última vegada que el vaig acompanyar vam fer vint-i-quatre quilòmetres des d’Arbúcies fins a santa Fe. Anar i tornar. Va ser extraordinari però quan a la tarda vaig arribar a casa i vaig seure a una cadira em va fer la impressió que no em podria aixecar mai més. Ell i la resta de sonats (vull dir excursionistes) que han fet la marxa d’avui han fet el doble de quilòmetres que vaig fer jo l’altre dia, quaranta-vuit. Però pujant al Matagalls, les Agudes, els Castellets i no sé quines altres muntanyetes que se’ls han posat pel mig. Em cansa pensar-ho. He recordat que quan jo feia segon de BUP i en James vuitè de bàsica vam anar a peu a Montserrat des de Mataró. Només noranta-dos quilòmetres. Però, és clar, aleshores érem fàcils d’enganyar. M’hauré d’afanyar. L’any que ve no vull fer la marxa Aiguafreda-Gualba, però he de retornar a les meves caminades. De moment m’he proposat tornar a pujar el Puigmal aquest estiu. Ja us ho explicaré! No ho puc evitar, tot i pensar que li falta un bull, en James esperona el meu costat caminador.

Amigues a Calella

El matí ben ennuvolat i a mida que m’acostava a Calella veia que s’anava enfosquint més i més. Després d’haver-me despertat més hàmster que mai he començat a penedir-me de no haver girat cua el dijous a la tarda quan era a la consulta del maxil·lofacial. Però he arribat a Calella i quan he pujat a casa la Judith m’he oblidat de tot. (Quina casa més xulaaaaaaaaaa…) i després ens hem trobat amb l’Anna i hem passejat i xerrat i he vist en Quim de l’escola i hem dinat i hem fet el cafè i hem passejat i hem tornat a casa la Judith. L’Anna m’ha acompanyat fins a Mataró, (una petita drecera abans d’anar a Gualba) i a mida que ens anàvem acostant a casa m’he tornat a sentir hàmster. Ara acaba de començar el Barça i estic ben esgotada. Sento de lluny el renou futbolístic però estic molt millor en el meu racó solitari fent el post del dia i pensant que sóc afortunada de tenir les amigues que tinc.

Finestró blau tancat

Què hi ha darrere un finestró blau tancat? No ho sabem. Què hi ha en una tarda de divendres? Mil coses… després d’haver passat una nit pràcticament en blanc i semblar un hàmster (gràcies Ari, gràcies Eva, jo també us estimo!) he sortit a fer “encàrrecs” tot i la meva cara de hàmster. He esperat pacientment la Clara que sortís de l’extraescolar de gimnàstica. Així que ens hem retrobat hem anat a celebrar que era divendres tot menjant un gelat. La Clara estava tan cansada que l’he deixada a casa. Jo he anat a acabar els meus encàrrecs i mentre tornava quan vesprejava m’he trobat la Susanna plena de felicitat. M’ha donat la notícia més fantàstica: es casa divendres vinent… meravella! Quina bona notícia. Hem parlat i parlat davant la meva floristeria preferida i ens hem explicat mil coses com si fóssim rere el finestró blau. Quan ens hem acomiadat, he refet el camí cap a casa molt contenta per la Susanna i la seva felicitat. He trobat l’Eva que anava a sopar amb unes amigues i la vida al carrer xafogós era intensa. He notat al cansament al cos i he decidit refugiar-me darrere el finestró blau per escriure tot el que m’ha passat quan era a l’altra banda de la finestra.

Lliris tafaners

Fa força dies que me’ls miro i abans que es comencin a pansir del tot he decidit fer-los la foto. Lliris de sant Antoni al carrer de sant Pere. Recordo que aquests lliris fan molt bona olor però des de la vorera no se sent. Tot i així em fan gràcia: són uns lliris tafaners, ben abocats a la barana del balcó sense perdre’s detall del que passa al carrer.

Padrina i fillola

Trobada de dones. La Clara amb la Mònica. La feina, les ocupacions, el dia a dia… massa coses. Tot plegat fa que no ens veiem el que ens agradaria i encara hi ha qui va amb presses i marxa a mitja festa. Tot i així, la tarda ha estat molt agradable compartint una estona, passejant una mica, comprant un vestit de colors per a la més jove i berenant, en una terrassa sota els til·lers, orxata i gelat. Les cues de la Clara cada dia són més llargues i els rínxols de la Mònica es mantenen intactes.

Buganvília blanca?

El post d’avui està farcit de dubtes. He buscat al Diec la paraula buganvília i no hi surt. Me n’he anat al Termcat que és la meva segona esperança i tampoc no hi surt. He anat jugant amb l’escriptura de la paraula a veure si l’encertava però no hi ha hagut manera. Després he pensat en fer una consulta al Termcat. Això demana temps perquè la resposta no és immediata però ja que sóc usuària registrada d’aquest servei he pensat que valia la pena fer-ho bé, esperar la resposta que normalment triga un dia o dos, i penjar el post, previst per avui, demà o demà passat. Tot per honorar la bona escriptura. Però el pla se me n’ha anat en orris quan he descobert que la contrasenya no m’obria les portes de la pàgina. No em reconeixia. Jo fent cas de les mesures de seguretat que tant ens recorden els informàtics he procurat no tenir la mateixa contrasenya per a tots els meus portals i he oblidat la clau, així, puf! com qui no vol la cosa. M’he deprimit una mica… la meva memòria comença a fer aigües. Era de les poques coses de les que me n’enorgullia i ara em fa figa. He fet el cor fort i he pensat una alternativa. Demanar una nova contrasenya no, perquè em fa vergonya i crec que tard o d’hora acabaré recordant l’antiga. L’alternativa bona es diu google. He posat la paraula buganvília al cercador et voilà! 143.00 resultats. Bé. Ja sé que el google no és la panacea però 143.000 resultats són un bon nombre. Després de xafardejar en alguna de les adreces que m’han sortit he descobert que el nom llatí de la planta és Bougainvillea glabra. Difícil de fer-ne una evolució etimològica en aquestes hores de la tarda i en aquestes alçades del curs. Per tant ho he deixat estar tot i aleshores és quan m’he adonat que la buganvília (o com es digui) era blanca quan la vaig comprar ja farà uns quatre o cinc anys. Com és que ara és de color rosa? Ho inclouré en el calaix dels dubtes del dia.

Campanar, parallamps, antenes i núvols al capvespre

He estat des de les cinc en punt de la tarda fins a les vuit tocades asseguda a la cadira davant de l’escriptori fent feina. Feina del tipus que has d’enllestir en vint minuts i que s’acaba allargant més de tres hores i tot i així no l’acabes. Quina desesperació! Mentrestant, anava sentint les campanes de Santa Maria que m’anaven avisant inexorables cada quart d’hora que el temps anava passant i que la feina s’anava enllestint massa feixugament. I dic “mentrestant” perquè a la meva nova casa hi ha la novetat de les campanes. Des del meu pis habitual no se sentien i ara les sento cada punt i moment si hi ha les finestres obertes. A més, em fa gràcia perquè el rellotge antic que havia comprat el meu avi va perfectament sincronitzat amb el campanar. No crec pas que sigui casualitat. M’ensumo que al darrere hi ha la mà del meu pare que és meticulós i amic de les sincronitzacions. Finalment quan m’he aixecat pensant que per avui ja n’hi havia prou, el primer que he fet és anar a donar un cop d’ull al campanar des del balcó del menjador. L’estampa m’ha agradat molt. La torre alçant-se orgullosa, envoltada de terrats, amb plantes i sense, i rivalitzant amb les antenes de les teulades. Una altra vegada la tradició i la modernitat pintant el paisatge de contrastos ben curiosos.

Josep Palau i Fabre

Vaig saber de l’existència d’aquest fantàstic poeta i biògraf de Picasso quan jo feia primer de BUP perquè al llibre de text de català hi havia un magnífic poema titulat Ombra d’Anna que els autors van utilitzar per explicar la figura retòrica de la paradoxa. Em sembla recordar que no em va quedar massa clar en aquell moment què era la paradoxa però sí que em va quedar clar que aquell poema, malgrat no entendre’l massa bé, em fascinava. Quan feia COU, a l’institut on jo estudiava, van convidar el Dr. Sam Abrams un dissabte al matí per fer unes lectures poètiques. Un dels autors escollits va ser Palau i Fabre i aleshores ja em vaig comprar el seu llibre de poemes. Més endavant li van fer un homenatge al teatre Monumental on hi va haver una actuació de M. del Mar Bonet que havia musicat algun dels seus poemes i la Judith en va fer una ressenya molt interessant. Mica en mica em vaig anar comprant els seus llibres i un dijous a la tarda, quan ja era una estudiant universitària, la Judith i jo aprofitant que feien preus especials ens vam escapar al Lliure de Gràcia a veure una obra de teatre. Quina i·lusió! Ell era a la taquilla també comprant una entrada. Però potser la més sonada de les meves trobades accidentals amb Palau va ser una mica de casualitat, que és quan solen passar les millors coses. Jo ja feia classes a l’escola quan el coordinador em va demanar d’acompanyar els alumnes del batxillerat artístic a la fundació Palau perquè un dels tutors no hi podia assistir. Recordo que hi vam anar l’Ismael (com a professor de l’artístic) i jo com a acompanyant. Sabia una mica de que anava tot plegat perquè celebràvem alguna efemèride de Dalí i es volia posar de relleu la seva relació amb Picasso. Vam agafar el tren i cap a Caldetes. Quan vam arribar a la fundació, la senyora de recepció em va passar com qui no vol la cosa el “mort” i encara no sé com em vaig trobar asseguda al costat del meu admirat Palau a la taula presidencial moderant un col·loqui entre el poeta i els alumnes de l’artístic sense haver-me preparat res de res. Aquesta experiència ha estat una de les més flipants (perdoneu el gir col·loquial) de la meva vida. Primer vaig tenir desitjos d’estrangular l’Ismael per haver-me abandonat allà dalt, però després he hagut de reconèixer que em va fer un gran favor. Com a bona fan, vaig demanar un autògraf a Palau. Previsorament jo portava a la bossa el primer llibre seu que m’havia comprat cap els anys vuitanta i ell me’n va fer la dedicatòria més preciosa que es pugui desitjar. En un dels meu darrers aniversaris em van regalar quatre poemes manuscrits i signats per Palau. Feia poc que ell havia mort. Va ser la cirera a una història de trobades i admiració per part d’un dels dos protagonistes que va començar quan jo m’iniciava en la lectura poètica cap allà als anys vuitanta.