Omne solum forti patria est

M’agraden les inscripcions llatines. Solen ser contundents i et fan pensar molta estona, hi dónes voltes, hi tornes i sempre se t’acut alguna nova reflexió a l’entorn de la sentència. Els que són forts troben sempre el seu lloc sigui quin sigui el terra que trepitgin. Aquesta sentència, com totes, m’ha fet pensar molta estona, hi he donat voltes, hi he tornat i, a diferència de les altres, m’ha desconcertat força perquè em desvetlla sentiments contradictoris. Els forts siguin on siguin se’n sortiran, però els febles, els cansats, els desvagats, els incompetents, els inútils… també se’n sortiran si tenen la murrieria del que ha après a viure de l’esforç de l’altre. D’això també se’n diu “adaptació al medi.”

Allò que és impossible o engrunar amb la mà un estel

És impossible que els altres vegin el món com tu el veus, que les persones entenguin les coses a la primera, que la majoria tingui memòria, que la lletra dels exercicis sigui llegible, que tots pensem en els altres més que en nosaltres, que plogui quan vols pluja i que faci sol quan vols sol, que la gent sigui més amable, més educada, més riallera. Que no sigui difícil dir “no” quan ho vols dir i que quan t’ho hagin de dir a tu ho facin sense excuses. Hi ha impossibles a tot arreu, cada dia, sempre. I que fàcil seria fer possibles alguns impossibles, potser la majoria. De tota manera ja està bé que les coses impossibles continuïn sent-ho. Els impossibles no són pas elements imperfectes o distorsionadors sinó que t’obliguen a modificar la teva actuació. En tot cas només seria impossible, com deia una alumna en un escrit guanyador del certamen, engrunar amb la mà un estel.

Aquesta imatge és una escultura de Georgina Coll que pertany a l’exposició JocArt. Podeu visitar-la al Col•legi d’Aparelladors de Mataró.

La cita del títol és de la composició guanyadora de la Paula Bernal del certamen de les arts 2011. Porta per títol: Miratges.

S’està congriant una tempesta

M’ha agafat per sorpresa… sortia de casa i he reculat. Jo em pensava que tenia un sisè sentit per identificar les tempestes. Normalment utilitzo aquell mètode tan científic del mal d’ossos o de certs músculs de la cama operada. Avui no em feia mal cap os i això que aquesta setmana els meus ossos ho tenien fàcil amb la patacada que em va deixar feta un mapa l’altre dia. Doncs bé. Ni els ossos habituals, ni els ossos nous no m’han avisat de la tempesta. Ara que hi penso, l’altre mètode científic que és la meva mare sí que m’ha avisat quan he parlat amb ella. M’ha fet saber que venien pluges però que no baixarien les temperatures. No és que no li hagi fet cas, això mai! sinó que he pensat que les pluges arribarien demà o demà passat. La meva mare sol avisar-me amb temps.  He aprofitat, doncs, que s’anava congriant la tempesta per fer-li la fotografia de rigor. L’única cosa que em sap greu és no haver enxampat cap llamp ni poder-vos fer arribar la meravellosa olor de pluja i terra mullada que acompanyen el meu paisatge pre-tempestuós.

Gràcies!

Els dies com avui només pots donar gràcies a tots aquells que t’han ajudat o t’han dit que sí. Per això, un post petit però molt sentit. Moltes gràcies! Sense vosaltres no me n’hauria sortit. (Per acabar-ho d’adobar, la tarda ha estat magnífica i m’he permès, per primer cop en tot el curs, tornar a casa caminant lentament. M’ha costat perquè no recordava com es feia.)

Filtres

Sovint sentim l’expressió “hem de filtrar el que diem” o “em convé filtrar el que he sentit, sinó m’enfadaré com una mona.” Filtres. He consultat el meu estimat Diec i em dóna sis entrades per a la paraula filtre i, de fet, només me’n són útils la primera i la sisena. La primera perquè s’ajusta d’una manera no figurada a la metàfora amb la que he començat el post i, la darrera, perquè defineix els filtres d’amor medievals que no tenen res a veure amb les cinc accepcions anteriors. A més m’ha agradat molt perquè, justament l’altre dia, parlava amb un amic meu sobre els filtres d’amor en el Tristany i Isolda, una de les obres medievals més belles que s’hagi escrit mai, i em plauen les coincidències. Els filtres ens proporcionen matisos, ens protegeixen de tot allò que és ple d’impureses. En definitiva són força útils en la vida quotidiana i en la vida metafòrica, sobretot si has de comptar fins a vint (això seria un filtre metafòric) quan davant d’una situació fàcil els altres hi veuen molts problemes. Curiosament, els filtres d’amor vénen a ser tot el contrari: et lliuren a la passió descontrolada anul·lant tota voluntat i raó. Els seus efectes són totalment incontrolables i salvatges. Que curiós tot plegat! La mateixa paraula significant conceptes tan diferents. I quina pena que els filtres de l’accepció sis només existeixin en la literatura medieval i, encara, en la més fantàstica de totes!

“Nóstos” o a punt per tornar a “l’harena”

S’inicia el camí del retorn a la quotidianitat. I a més el dia és gris, gris. Sempre tinc aquest sentiment agredolç quan s’acaben les vacances. Dic adéu a l’oci, al descans (això és relatiu!), al no tenir horaris fixats i dic hola a la batalla de les aules, a la feina que s’acumula dia rere dia, a l’últim trimestre que es farà llarg i dur. I on és la dolçor de l’agredolç? Els rituals repetits de la vida diària marquen unes cadències a les que m’he acostumat encara que em sap greu admetre-ho. Si les vacances fossin eternes això no em passaria. Com que el que sembla etern és la feina dec haver desenvolupat un sentiment d’autodefensa per poder anar a treballar demà sense plorar i plena d’energia. O almenys això és el que espero!

Mona

Com sol passar amb moltes paraules que designen elements que vénen d’antic sempre hi ha controvèrsia. Hi ha qui diu que la paraula mona prové de munus, que significa regal en llatí. Altres estudiosos afirmen que el seu origen pot provenir del terme àrab munna que significa “provisió de la boca”, regal que els moriscos feien als seus senyors. Vingui d’on vingui, la mona és un regal que el padrí fa a la seva fillola o fillol. Un regal dolç. En un món en què alguns es passen el dia donant molt i rebent poc i d’altres rebent sempre i no donant mai res, m’agradaria que la fillola fos agraïda i que el munus del padrí li serveixi d’exemple de generositat en la seva vida present i futura.

El drac m’agrada

Arriba sant Jordi i el post ha de ser molt fàcil. Pots fotografiar o bé unes roses o la rosa, llibres, parades, munió de gent amunt i avall… però no sé perquè he pensat en el drac. Bé, sí que sé perquè! La Clara va portar de l’escola un magnífic drac-titella de dit fet per ella que de seguida em va robar el cor. A la classe podien escollir si farien la princesa, sant Jordi o el drac. N’havien de fer un i, si els sobrava temps, en podien fer dos. La Clara va decidir que primer faria el drac, i en tot cas, al final, faria sant Jordi si tenia temps. No va tenir temps (lògicament ja que el drac porta molta feina!) i per això ens hem quedat amb una sola figura i, de ben segur, la més important: el drac. Què seria de sant Jordi sense el drac? Res de res. Un Iorgos normal i corrent perdut per Grècia sense arribar a ser patró de Catalunya, ni d’Anglaterra, ni reverenciat a mitja Europa. Jordi, Jorge, George (Clooney), Iorgos, Giorgio, Goerg, Joris, Gorka, Georges, Georg, Gheorghe, Georgii, Igor, Iuri, Göran, Jerzy, György, Jiri… tots ells provenen del grec  geo-ergon el que treballa la terra, pagès. Un pagès és molt important, moltíssim però un drac… què voleu que us digui! El drac roba tots el protagonismes. Tot ell de color verd, amb aquelles escates tan lluents i la flama taronja, groga i vermella que escup del fons de la gola. Em sembla que ja noto l’olor intensa de cremat i sento els sotracs de les seves potes fent trontollar la terra.

Roselles

Ja ho deien que avui començaria a canviar el temps. El cel ben gris pronostica que probablement plourà. Ja sol passar. Quan més activitat a l’aire lliure vols fer, més plou. Hi ha altres dies que plou i no hi dónes importància perquè estàs treballant i la rutina t’ofega. Només te n’adones que el temps no és bo si vols sortir en bici, si vols anar a remenar per les parades de llibres a l’aire lliure, si tens ganes de fer el tafaner a la processó de la tarda… sort que encara tinc una foto plena de sol i de color que vaig fer ahir. La rosella o roella o gallaret o Papaver rhoeas és una flor agraïda. Els camps i els marges del camí en són plens ara que és primavera i potser la seva simplicitat, generositat i el color vermell intens la fan tan bonica. Vermell intens per a un dia gris.

Cortina vegetal

Avui deixem anar la cortina. Tornem a casa. La llum tamisada imprimeix a la memòria els dies de repòs i bicicleta, roselles i mar. Darrere el teixit vegetal el Montgrí vigilant no perd passada de res i controla el que passa als seus peus i més enllà. Nosaltres, ben petits, només som viatgers de pas que no deixem cap empremta. Per sort el paisatge sempre ens en deixa a nosaltres i això ens obliga a retornar per tornar-la a sentir quan s’esvaix. Quan ho fem, tornarem a decantar la cortina i retrobarem el paisatge.