Brodat

Una roba ornamentada amb dibuixos fets amb passades d’agulla emprant fils de cotó. L’àvia sap molt de brodar, hi ha dedicat gran part de la seva vida. També brodem quan afegim embelliments, ornaments, (a una història, una narració, una peça de música, etc.). Sovint em preguntes si ja he penjat el post del dia i cada dia em truques per comentar-lo. Et sorprens del que pot arribar a sortir de la plasmació d’un pensament diari, però de fet la meva activitat i la que tu has fet durant anys no són massa diferents. Brodar. Només una diferència: la meva feina és un assaig passatger. La teva era art!

 

Mah jong

El mah jong és un joc que m’obliga a estar-me quieta una estona. Com que aquesta és una característica que no em defineix, penso que és ideal per a mi. Hi ha més persones que ho pensen ja que me’l van regalar ara farà dos anys i de fet hi he jugat força. Darrerament no massa perquè m’he mogut bastant, però ahir vaig arribar a la conclusió que si vull arribar en bon estat a final de curs necessito retrobar la quietud. Hi ha moltes maneres de jugar al mah jong però jo no les conec totes. Només en sé una: el solitari. Abans de jugar has de muntar totes les peces i aquest fet ja exigeix paciència perquè hi has de dedicar ben bé deu minuts. Per a mi, dedicar deu minuts a una preparació em sembla força llarg. De tota manera això m’obliga a no pensar en res més que en el que estic fent perquè és força entretingut i després quan començo a jugar estic tranquil·la i relaxada. Que bonic, oi? No us enganyeu pas… a vegades no aconsegueixo el meu objectiu i com que és un solitari i no em veu ningú faig trampes. Em sembla que la filosofia oriental del joc no va per aquí, però vaja, penso que he millorat força i com a mínim quan perdo no m’enfado.

Pluja de glicines

El març ja ho té això. Ara sembla que estiguis al pic de l’estiu, ara va bé posar-se una jaqueta de llana. La tarda d’avui ha estat de color gris. Per sort, quan baixava pel carrer de santa Maria, m’ha arribat una aroma delicada i intensa i no era pas de la botiga de neules. He seguit les indicacions del meu nas que m’ha portat tot d’una fins a la placeta de les Figueretes. Allà hi he vist la glicina que es deixava caure de la pèrgola. No duia la càmera però he tret el mòbil que no ha fet justícia a la bellesa de la planta. De tota manera, quan m’hi he posat a sota, m’he trobat tot d’una envoltada de lila i de l’aroma suau i penetrant de la glicina. El cel gris emmarcava l’escena i per un moment m’ha semblat que plovien flors.

Arran de terra

Avui he tingut una sorpresa agradable quan he pujat al terrat. Sota d’una balda de fusta on hi tinc ple de testos (una mica abandonats, tot sigui dit) amb geranis, rosers, maduixeres, esparregueres (que comencen a envair la resta de torretes) i ciclàmens, hi ha crescut una petúnia. Arran de terra, sense test, entre les escletxes de les rajoles. A més, aquesta primavera no he comprat cap flor, per tant això vol dir que la valenta petúnia ha sortit d’una llavor de fa un any. Les petúnies m’agraden perquè són agraïdes, de molts colors i floreixen tota la primavera i l’estiu i allarguen fins ben entrat l’octubre si fa bonança. He pensat que era una flor molt bonica i agosarada però quan m’ha passat l’efecte de la sorpresa primera i li he fet la foto per al record, he pensat en la seva fragilitat. Pobreta petúnia… quant de temps sobreviurà? No té substrat, no la puc adobar, l’escletxa no podrà retenir l’aigua del rec. Ara, comptat i debatut, si la petúnia ha decidit arrelar on ho ha fet és que les condicions l’han afavorida. Nosaltres som fràgils també i resistim envestides ben fortes com si fóssim roques.

Cal·líope

Temps de primavera. Pluja sense parar al matí, ara un vent molt fort i el canvi d’hora que et deixa malament el cos encara que haguem guanyat claror a la tarda. Una tarda com la d’avui i a instàncies de Zeus, el seu pare, Cal·líope va haver de fer de jutgessa en una baralla singular. Persèfone i Afrodita es disputaven la custòdia (i gaudi) del bell Adonis i cap de les dues volia cedir. Cal·líope va decidir que Adonis faria companyia durant quatre mesos a Persèfone i quatre mesos més a Afrodita. Va dir a Adonis que els quatre mesos restants triés ell què volia fer. No s’ho va rumiar gens i va dir que els quatre mesos que li quedaven els passaria amb Afrodita. Persèfone era massa freda i insensible, tal i com corresponia a una deessa de l’inframón. Adonis, a part de ser guapo, sabia el que es feia. Un altre oxímoron? Nooooo! La força inspiradora de la Musa…

Marieta

M’agraden les marietes. Els colors vermell i negre tan forts i la forma rodoneta i petitona. A més, les veiem més sovint a la primavera. Recordo una estampa infantil i bucòlica quan la Clara era petita. Érem al terrat de casa un diumenge al matí ben assolellat. Miràvem les floretes quan de cop vam adonar-nos que estàvem voltades de marietes. La Clara bebè se les mirava sorpresa i contenta fins  que la imatge pastoril es va trencar. Amb la maneta molsuda va engrapar amb força la pala de plàstic de color verd que tenia a prop i va començar a colpejar sense pietat les boniques marietes. Ahhhhhhhhh!!!!!! Els moments ideals duren un instant i la realitat cruel es manifesta quan menys t’ho esperes. Per sort, l’edat ha dotat la Clara de seny. No agradeix ningú, ni tan sols una marieta. Em fa pensar: en el món en què vivim és una sort, això? Rotundament, SÍ!

 

Tarda de divendres

Les tardes del divendres són les millors de la setmana. El cafè te’l prens més a poc a poc.

 

Cansada

Arribo a casa després d’un dia llarg, molt llarg, d’una setmana llarga, molt llarga i estic cansada, molt, molt cansada. Per sort ja és dijous i demà divendres. Quina constatació tan evident i redundant. Però a vegades necessites repetir-te que ja s’acosta l’oasi del cap de setmana per agafar forces, per començar amb energies renovades el dilluns fatídic. M’estiro cinc minuts. Cinc minuts només. D’aquí a no res comença l’acte tercer. El teló s’abaixarà definitivament després d’haver sopat. Ara m’aixeco que el públic s’està situant al seu lloc per veure començar el final de la representació d’avui. Demà, més. Dissabte i diumenge no hi ha funció per descans de la companyia.

Post tocatardà

Hi ha dies com avui. Has treballat moltes hores seguides i no has tingut ni un moment per pensar en el post. Un cop ja vas dir que a vegades tens la foto i hi has de posar lletra. D’altres dies tens una història que pot ser interessant per explicar i et cal fer la foto que ho il·lustri. Hi ha dies com avui. No tens ni foto, ni història i són quarts de nou. És aleshores quan te n’adones que sota pressió i cansada no fas res de bo. Fas un repàs del dia i la quotidianitat ha estat emprenyadora perquè t’han quedat alguns caps per lligar. Hi ha dies com avui. No has acabat de resoldre algun assumpte pendent i això et neguiteja perquè el post ha de servir per relaxar-te i oblidar-te del món exterior. El temps corre i el teu post és a mitges, el sopar és a mitges, la Clara és a mitges. Hi ha dies com avui. Si tu vas tard, tot va tard. Buscaràs el Tardis del teu estimat Doctor Who i ni que sigui per una estona t’escaparàs al segle XXVII. Hi ha dies tocatardans. Hi ha dies com avui.

 

Però tu cal que hi vegis clar!

Avui tinc visita amb l’òptic. Ja fa temps que no distingeixo bé les persones que em passen pel costat i veure-hi de lluny és una utopia. Tothom m’ha recomanat operar-me però no me n’acabo de convèncer. Porto lentilles des dels 19 anys i ulleres des dels 16. Les lentilles formen part de mi, de fet les ulleres me les poso poquíssim, només a la nit, abans d’anar a dormir perquè quan ets molt miop, les lentilles (si no et molesten) són la gran salvació. Jo em pensava que quan arribaves a una determinada edat la miopia ja no creixia, però intueixo que aquesta vegada l’òptic em dirà que, pel cap baix, m’ha augmentat una diòptria. Aleshores penso: i si m’hagués operat? Què passaria si m’augmentava la miopia?Haver de dependre de les ulleres o de les lentilles és complicat encara que t’hi acabes acostumant. Tot i així a vegades he somniat que tinc la vista perfecta i que no necessito cap artilugi. De fet sembla una bestiesa, però a l’hora de fer la maleta és molest i quan viatges moltes hores seguides sempre has de tenir els trastos a mà. Recordo un viatge en avió que per culpa dels canvis de pressió se’m va afluixar el tap del líquid de les lentilles i vaig arribar a Atenes amb la roba de la maleta molla i sense líquid de recanvi. Ara m’ha vingut al cap un eslògan de finals dels anys setanta sobre les mesures contraceptives. Potser deuria ser el primer que es feia d’aquest estil en l’estrenada democràcia i deia: “L’amor és cec però tu cal que hi vegis clar”. Sortia la fotografia d’una dona amb els ulls embenats amb un mocador estampat amb tot de cors petits travessats per fletxes de Cupido. En aquell moment no sé si en vaig entendre el significat però de més gran sí i encara ara penso que va ser un eslògan extraordinari, sobretot pel moment històric en què ens trobàvem. Avui em faig meva la segona part de l’eslògan i reso perquè només m’hagi augmentat mitja diòptria!