Core i Demèter

Demèter és la deessa de l’agricultura i de la vida vegetal. Ella fa que la terra sigui fèrtil i doni el seu fruit. Gràcies a això els humans es poden alimentar. Demèter té una filla que es diu Core. El seu nom en grec significa donzella. Un dia, Hades, el déu del món subterrani, va  veure Core, se’n va enamorar i la va segrestar. La immediatesa dels actes dels déus és sorprenent, però és que va anar així. Ell li va oferir convertir-la en la seva esposa però ella s’hi negava fins que Hades la convencé dient-li que seria una deessa poderosa ja que dominaria el món subterrani. A Core li agradà la idea, acceptà la proposta i va menjar sis granes de magrana, símbol del matrimoni a Grècia, per segellar la unió. A partir d’aleshores s’anomenà Persèfone. Mentrestant la seva mare la cercava desesperadament per la superfície terrestre de dia i de nit sense trobar-la. Tan gran era el seu afany que va descurar les seves tasques i la terra va esdevenir un ermot estèril i inhòspit. Zeus ho va voler solucionar però Demèter li digué que no treballaria la terra fins que no trobés la seva filla. Hades, convençut per Zeus, va confessar el seu rapte però va dir que no pensava tornar la seva esposa ja que havia menjat magrana en el món subterrani. De tots és sabut que si menges alguna cosa a l’inframón ja no en sortiràs més. Davant la controvèrsia, Zeus va actuar de mitjancer, i com que la noia només havia menjat sis granes de magrana van acordar que passaria sis mesos en el món subterrani fent companyia a l’espòs i sis mesos a la superfície terrestre fent companyia a la mare. I així va ser. Quan Persèfone puja a la superfície la seva mare està tan contenta que la primavera arriba amb ella. La plenitud de felicitat és màxima a l’estiu ja que Demèter porta dies gaudint de la companyia de la seva filla. Però després dels sis mesos Persèfone torna amb el seu espòs i la tardor cobreix la terra. Quan Demèter s’enyora massa, l’hivern es passeja pels camps pelats… però sempre arriba més gerda la primavera, una i altra vegada. Sense parar. Avui ha vingut l’hivern de cop. Divendres el dia serà radiant.

Fusta, ferro i rovell

L’Argolla, peça coberta d’hidròxid de ferro vermellós, penjada a una porta de fusta antiga, que, alçant-la i deixant-la caure, serveix per a trucar. Els picaportes antics, sovint amb forma de lleó, es trobaven a les portes de les esglésies o castells i utilitzar-los implicava demanar asil. El rovell de l’argolla potser indica que ja ningú truca, ni demana asil. Avui, aquest dret, com moltes altres coses, es demana de manera massiva. El nostre és un món convuls de gestos amplificats.

Ad kalendas graecas

Has fet el Canigó, nedes mil metres amb dignitat, has arribat amb bici al Corredor sense patir excessivament, has caminat els quaranta dos kilòmetres de la marxa de Banyoles… I et demanes quan faràs l’Everest, seràs or olímpic de crol, escalaràs l’Alpe d’Huez o correràs la marató de Nova York. La resposta la tens a l’abast, ad kalendas graecas. O com diríem per les nostres contrades: la setmana dels tres dijous.

Mimosa (no)polisèmica

1 f. [LC] [BOS] [AGA] Arbre o arbust del gènere Acacia, de la família de les mimosàcies, de fulles molt dividides o enteres i flors molt petites, grogues, reunides en glomèruls densos, esfèrics o allargats, molt vistosos, plantat com a ornamental.

Avui m’ha traït la ment o la paraula o la necessitat d’afecte. Penjar una foto de mimosa feta amb el mòbil mereixia un escrit interessant i he pensat en jugar amb la paraula de l’arbre i algun derivat adjectiu del verb mimar. I, ohhhh! sorpresa, el Diec (o diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans pels amics i coneguts) m’ha dit que mimar en el sentit que esteu pensant no existeix! Bufffff… L’única accepció de mimar és la sinònima d’imitar, o sigui, v. tr. [LC] Imitar exactament (algú o alguna cosa), especialment en els gestos, les actituds, les accions, l’aparença. L’humorista mimava la manera de caminar del president.

M’ho he agafat bé perquè he après una cosa nova i perquè com que no m’he acabat de resignar he consultat l’Alcover-Moll que sí que recull la segona accepció. Comptat i debatut se m’ha fet tard per fer una dissertació original, per tant, si us sembla bé, ho deixaré aquí. (Gràcies mossèn Alcover… o potser ho he d’agrair al senyor Moll?)

Sr. Darcy

Sr. Darcy,

Li he de confessar que sempre he estat enamorada de vostè. (Bé, també he estat enamorada d’Ulisses i de George Clooney). Vostè i ells dos són els amors més importants dels inabastables i ideals i, per tant, eterns que he tingut fins ara. Abans d’entrar en matèria faré una petita dissertació. (Ho sento, no ho puc evitar, està escrit en el meu codi genètic el fet de fer dissertacions.) Començo: Ulisses és el meu amor ideal més antic (literalment, figuradament i metafòricament parlant.) Reuneix totes les qualitats. És bell, però no tan exageradament com Aquil·les, és intel·ligent, molt intel·ligent, però no és arrogant, és astut i prudent. Prefereix ser (des)conegut com a outis/ningú perquè la discreció és la seva màxima preferida. Aquest detall de la seva personalitat he intentat fer-lo meu encara que no sé si ho he aconseguit. George Clooney és guapo, no el conec tan bé com a Ulisses perquè només el veig en els anuncis del Nespresso i, a les pel·lis, sempre és diferent mai repeteix personalitat, però mirant-li la cara m’arriba un nosequè inexplicable. Una intuïció femenina d’aquelles que sempre fallen però que em diu que ha de ser un home molt interessant. I el tercer és vostè, senyor Darcy. És un home intel·ligent, atractiu, culte, ric (això no és el que més m’interessa, per descomptat, però no li’n faré escarafalls, tampoc) i tímid. La seva timidesa però fa que a vegades la gent es pensi que és arrogant, orgullós i tibat, quina bestiesa! sembla arrogant i orgullós als estranys, però posseeix sota aquesta façana un interior honest i bo. A més és extremadament generós i quan supera els seus prejudicis és un home perfecte. Ai Sr. Darcy! No sap quina enveja em fa l’Elisabeth Bennet, però com que és una dona tan encantadora no li puc tenir ni gota de malícia.  Bé, ja ho he fet, li he confessat els meus sentiments i, com que ara ja tenim confiança, aprofitaré per dir-li un secret: amb vostè van trencar el motlle!

La seva més fervent admiradora.

Dubius sum quid faciam

Sí o no? l’agafo o no l’agafo? ho faig o no ho faig? li ho dic o no li ho dic? avui o demà? una altra vegada o ja ni’hi ha prou? ser o no ser? Dubius sum quid faciam!

 

 

Taronges i lluna lleu

Els tarongers són el sol de l’hivern. Per arribar fins a les costes penisulars els tarongers van fer una llarg viatge des de la Xina i com moltes altres coses els àrabs ens els van apropar una mica més. Un grill de taronja, de mandarina o d’aranja, des de la dolçor més delicada, passant per l’acidesa més electrificant i arribant fins a l’amargor més extrema. Els colors càlids… un altre contrast curiós per a una fruita d’hivern. A la foto la lluna lleu és un grill platejat.

Deures

Avui és un d’aquells dies que tens molts deures. Cada dia hi ha deures, però arriba el dia fatídic que els deures són molts, s’acumulen i, a més, saps de sobres que encara te’n cauran d’altres per totes bandes. Agafem-nos-ho amb filosofia i anem a per totes; deixem les excuses de sempre: ara vaig al lavabo, ara potser que em faci un cafetó, ara potser que entri la roba del terrat, ara miraré no fos cas que tingués un missatge al telèfon, ara revisem el correu no hi hagi res urgent, ara cal buidar el rentaplats, ara hauria de pensar en el sopar, ara…  PROU, S’HA ACABAT! Ara mateix vaig a fer els deures! Ostres, però quina hora és ja! Si d’aquí a no res he de preparar-me per tornar a la feina… Bé, a la tarda quan plegui, m’hi poso. HO JURO!

L’ametller

A mig aire de la serra
veig un ametller florit.
Déu te guard, bandera blanca,
dies ha que t’he delit!
Ets la pau que s’anuncia
entre el sol, núvols i vents…
No ets encara el millor temps
pro en tens tota l’alegria.  (Joan Maragall)

Hivern als ceps d’Olèrdola

Aquest matí he passejat entre vinyes. Feia molts anys de l’última vegada. El meu record, però, és de dies lluminosos d’agost amb els ceps carregats de raïms daurats i roents: el dia d’avui no s’ajusta al record. El cep a l’hivern mor. És un tronc retorçat i negre i fins a la primavera no s’opera el miracle de la resurrecció. És aleshores quan comencen a brotar els pàmpols incipients. El cel d’avui és una Estígia que ens ha cobert de malenconia i no ens ha ofert cap esperança. Només al cep mort li ha estat atorgat el privilegi de reviure per primavera. Hi vull tornar per veure-ho.