Vermell dual: conte mitològic

Ares o Mart, el déu de la guerra que dóna nom al planeta vermell, era cruel i sanguinari i gaudia vessant la sang de les seves víctimes. Quan Afrodita, la deessa de l’amor, caminava creixien roses blanques al seu pas. Les roses esdevingueren vermelles el dia que la dea es va punxar amb una espina quan va començar a córrer per salvar Adonis el bell. En veure’l mort, la sang d’Afrodita tacà totes les roses que sempre creixien al seu pas i a partir d’aquell moment esdevingueren vermelles per a la resta de l’eternitat.

Terra volcànica

El que s’extreu de la terra, també anomenat fòssil. Natura morta amb tensió entre el blanc i el negre. M’ha fet pensar en la bella dama que “Ab una pinta de marfil polia/sos cabells de finíssima atzabeja” i com fascinà Vicent Garcia cap a l’any 1600. La terra negra inerta, el cargol buit, el fòssil blanc desdibuixat, la bella dama, el rector burleta. Fa temps que no hi són però d’una manera o altra han deixat el seu fòssil.

Treva

Jo ja ho volia ja, la intenció hi era… estava ben disposada a fer una bona repassada a les plantes. Però, és clar! Puges al terrat i veus el mar tan blau, el solet que escalfa… A més, els núvols que vénen de muntanya amenacen que a la tarda tornarà a ploure. Una no és de pedra, és dissabte, fa bo. Conclusió: les plantes hauran d’esperar. De moment m’hi asseuré i gaudiré de la treva.

Flors de pau

Mans joves fent flors amb paper pinotxo. Les mateixes mans enganxant un desig de pau a la flor i totes les flors formant la paraula PAU de molts colors.

La bellesa no té perquè

Per què serveix la literatura? (Per què serveixes tu?) La memòria és el marcapassos de la intel·ligència. Allò que és difícil és estimulant. Tots els lectors busquen en els llibres una metàfora de la felicitat.

 

Little writer

Xxxxxt… s’està gestant una gran novel·la!

Antítesi?

Orquídia/testicle, virginal/sexual, blanc/vermell, Virgili/Catul, poesia/prosa, passió/fredor, amor/odi, ahir/demà, llum/tenebra, llàgrima/rialla, testicle/orquídia.

Tea time

O com diríem a casa, de tota la vida, “l’hora de berenar”. Tornant de la feina sentia el fred que em glaçava les galtes, el mateix fred que no m’he tret del cos en tot el dia. Aleshores he imaginat la gerdor hivernal de les tardes angleses al voltant d’una tassa de te pràcticament bullent. He passat de la imaginació a la realitat i he reproduït el te anglès. Només m’ha calgut canviar la tarda del camp britànic, fred i humit, per la tarda d’una ciutat litoral, assolellada i radiant. Això sí, terriblement gèlida.

Bon dia!

A fora fa un aire gèlid però a dins s’hi està calent i entra la llum brillant del sol per la finestra.

Núvol lila i de foc

Avui el cel m’ha recordat un poema de Marià Manent. Quan he arribat a casa he agafat el llibre de poemes i he llegit el que tanca el llibre: Prou sé que he de dir-vos adéu,/ núvol lila i de foc, neu de vidalba./ El temps de l’home és breu/ i la posta es confon amb la claror de l’alba.

He pensat que al poeta li hauria agradat el cel d’avui.